top of page

PUBLICACIONS

Actualitat

“La nostra feina és treballar amb les actituds i l’adaptació a la nova realitat”


En Francesc Almacelles és sociòleg i politòleg de formació i treballa a VINCLE des de l’any 2019. Actualment desenvolupa la seva funció a l’entitat com a responsable de l’Àrea d’habitatge i mediació. Porta més de vint anys treballant al Tercer Sector però anteriorment també va estar molt vinculat a l’àmbit cultural i en concret, al cinema.


Conversem amb ell sobre els programes que desenvolupa la seva àrea i reflexionem sobre els models d’intervenció amb les persones i famílies en situació d’exclusió residencial. Analitzem amb ell la situació actual dels recursos destinats a l’àmbit de l’habitatge i la tasca d’acompanyament i suport que portem a terme a la nostra entitat.




Hola, Francesc. Explica’ns quan vas començar a treballar a VINCLE?

Va començar l’abril del 2019. Jo en aquell moment estava treballant a una altra entitat. A VINCLE s’estava posant en marxa un servei de vulnerabilitat en col·laboració amb l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Vaig incorporar-me treballant en aquest servei, que avui encara és vigent, però poc a poc també he anat gestionant altres programes.


Anteriorment ja treballaves al Tercer Sector?

Sí. De fet, al Tercer Sector hi porto més de vint anys. Al principi em vaig dedicar sobretot a programes d’inserció laboral. Vaig començar a l’Arca del Maresme i després vaig anar a Dincat, on vaig començar a treballar en serveis de caire laboral, però també en d’altres relacionats amb l’àmbit de l’habitatge. Més tard, vaig treballar a Foment de l’Habitatge Social i posteriorment a Habitat3. I ara, a VINCLE.


Ara bé, sempre dic que treballar al Tercer Sector no ha estat una qüestió vocacional, sinó més aviat han estat un seguit de circumstàncies que m’hi ha portat.


I quines han estat aquestes circumstàncies?

Bé, jo vaig estudiar sociologia i ciències polítiques. Les meves primeres experiències laborals van ser amb l’àmbit de la cultura. Mentre estudiava vaig començar en un cinema, validant entrades. Estava contractat per una distribuïdora de cinema i posteriorment vaig ser operador (el que posa les pel·lícules) i també em vaig dedicar a fer distribucions per tota Espanya. Quan estava fent tot això, em va sorgir la possibilitat d’iniciar un projecte d’inserció laboral. De fet, vaig estar compaginant les dues feines durant un temps, però finalment em vaig decantar per l’àmbit social.


Per tant, no ha estat tant vocacional sinó perquè va sortir l’oportunitat. Ara bé, això m’ha permès fer moltes coses diferents i passar-m’ho molt bé, sobretot en l’àmbit de la inserció. També cal dir que abans la gent que estava en una mala situació se’n podia sortir. Ara les coses han canviat molt.


Has vist aquest canvi fruit del teu treball en la inserció laboral?

Sí. Jo havia treballat amb persones que, dos o tres anys més tard d’atendre-les, aconseguien una molt bona feina. Ara mateix, sortir de la precarietat és molt més difícil. Fa quinze anys era possible plantejar un itinerari i solucionar la situació. Però va haver un moment, fa uns quinze anys, en què tot va començar a anar a pitjor.


Recordo un cas concret d’una persona que atenia personalment dins un programa d’inserció laboral. Aquesta persona va aconseguir diversos treballs protegits a través del programa. Passat un temps, li vaig proposar començar a buscar una feina fora de l’itinerari, perquè considerava que aquella persona ja estava preparada per tornar a accedir al mercat laboral. I ell em va respondre: “No, si no continuo treballant amb la vostra supervisió, no ho faré. Amb vosaltres tinc un contracte clar, puc exposar-vos si tinc un problema i si faig hores extres sé que les cobraré. També sé que sense la vostra intervenció, no tindré garantides aquestes condicions”.


Creus que està passant el mateix a l’àmbit de l’habitatge?

El problema amb l’habitatge és doble. Hem de pensar que fins la crisi del 2008, l’habitatge no era un dels grans pilars d’intervenció de l’àmbit social. Els departaments que s’ocupaven de qüestions associades a l’habitatge eren principalment Obres Públiques i Finances. A dia d’avui, es calcula que un 80% dels expedients que arriben als recursos socials estan vinculats a l’habitatge. Ha canviat totalment el paradigma.


"Tant a l’habitatge com a la mediació, sense entesa no hi ha solució"

Des de l’any 2008, aquesta estructura s’ha anat construint com s’ha pogut. I tothom l’ha anat construint a base d’equivocar-se. Amb una situació tan difícil com l’actual, no té solució a curt termini. Les polítiques d’habitatge d’aquest país s’estan formant a base d’iniciatives puntuals. No existeix un parc d’habitatge públic des d’on establir unes pautes, sinó que tots els agents implicats fem el que bonament podem.


La solució passaria per posar d’acord a constructors, entitats finances i els diferents serveis socials. Com et pots imaginar, això és molt complicat. Des del Tercer Sector podem resoldre alguns problemes, però sempre treballem a partir de les deficiències d’arrel que pateix l’àmbit de l’habitatge. El problema de fons no el podem resoldre soles.


Dins aquest context tant complicat, quina és la feina que desenvolupa VINCLE?

VINCLE gestiona dos grans projectes a l’àmbit de l’habitatge, en col·laboració amb l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i amb l’INCASÒL.


Pel que fa al projecte amb l’AHC, posem el focus en la intervenció social als moments previs del desnonament, però també en l’assessorament posterior al reallotjament. Quan una família perd l’habitatge, carrega a la motxilla amb una problemàtica molt important i quan són reallotjats, allí comença un nou procés d’adaptació en tots els àmbits. Sovint han de canviar de municipi, contractar nous subministraments, adaptar-se a la nova comunitat... La gent pot pensar que quan se’ls assigna un nou habitatge el problema s’acaba, però la realitat no és aquesta. El procés d’adaptació és complicat. Canviar de pis és una de les situacions més estressants que existeixen i, si prové d’una pèrdua d’habitatge, és encara més dur.


Amb l’INCASÒL intervenim oferint suport i acompanyament des de la perspectiva socioeducativa, en el marc de les seves actuacions de remodelació. Nosaltres valorem en un primer estadi quina és la situació de la família, alhora que identifiquem si tenen dret o no un reallotjament. Quan existeix aquest dret, l’INCASÒL l’ha de proveir. Quan no hi és, hem de buscar recursos perquè es pugui produir. Cerquem recursos com la Mesa d’Emergències, la possibilitat d’anar a viure amb familiars i també altres solucions. La complexitat d’aquesta feina és que, en alguns casos, ens toca informar-los que no podran disposar d’un nou pis.


Fins a quin punt és important la presència d’una entitat social alhora de gestionar aquests casos?

De persones que necessiten suport, sempre han existit i sempre existiran. I segurament cada vegada n’hi haurà més, perquè les necessitats són més i més complexes.


Imagina’t que solucionem la manca d’habitatge. Seria perfecte però hem de saber que encara hi ha moltes altres problemàtiques relacionades. Amb la disponibilitat d’habitatge no n’hi ha prou. Perquè en la mesura en què les persones estan en una major situació de vulnerabilitat, més necessitats tenen de suport. Les necessitats de mediació entre iguals també prenen més importància.


De fet, hi ha molta gent que no coneix quines funcions té la mediació...

La gent no ho sap i és normal. La mediació implica un sistema que és complicat d’entendre. Quan algú va a un servei de mediació, pensa que els mediadors aniran a solucionar el problema, convencent a l’altra part afectada. Ara bé, perquè un servei de mediació intervingui és necessari que prèviament les dues parts decideixin col·laborar per trobar una solució. Penso que té moltes semblances amb el suport a l’habitatge.


Tal com la nostra intervenció als habitatges només funciona si aconseguim que la família col·labori i estigui d’acord amb el que li proposem, amb la mediació passa el mateix. Si hi ha dos part enfrontades, la primera tasca de la mediació serà que les parts es posin d’acord en anar al servei, fer l’esforç d’acostar posicions i comprometre’s amb els acords assolits.



A les escoles actualment es treballa molt la mediació. Això fa que, en general, els joves estiguin més habituats a entendre que dues parts poden estar en conflicte, però que es pot treballar per arribar a consensuar solucions. Les anteriors generacions hem rebut una educació basada en defensar posicions, en lluitar per fer valer la nostra raó. Això no és necessàriament dolent, però a vegades exclou trobar encaixos o fer alguns exercicis d’empatia. Aquesta diferència generacional la veiem molt als serveis de mediació.


Per tant, podríem dir que l’èxit de la intervenció social es basa en l’entesa i la col·laboració?

Tant a l’habitatge com a la mediació, sense entesa no hi ha solució. En el cas concret de l’habitatge, la família és qui té la major força. Quan una família entra a un pis, sigui de l’administració o d’una entitat, obté un contracte de lloguer que implica l’adquisició d’uns drets. Portant-ho a l’extrem, una persona amb contracte pot dir-me: “No vull que entris més a casa meva”. Està en el seu dret. Per tant, la capacitat de negociació dels professionals i de les persones residents s’igualen i això condiciona molt les dinàmiques. S’ha de consensuar i negociar tot d’una manera molt més pausada, basant-se en l’entesa i la col·laboració de les dues parts.


Creus que es poden identificar certes usuàries tipus dels serveis d’habitatge en els quals intervé VINCLE?

Al programa que gestionem amb l’AHC, bona part de les usuàries són dones amb fills menors d’edat i víctimes de violència de gènere. Existeixen uns criteris de priorització: problemes d’accessibilitat (persones amb cadira de rodes o alguna discapacitat), menors d’edat i víctimes de violència de gènere. També ens trobem amb persones que han patit o pateixen problemes de salut mental.


Amb l’INCASÒL ens trobem amb situacions heretades de fa molts anys. Quan s’intervé en una remodelació que implica reallotjament en noves edificacions, les persones afectades acostumen a ser gent gran, que ha estat vivint tota la seva vida en habitatges que presenten carències molt importants.


Durant aquest mes de març, VINCLE ha participat a uns tallers sobre pobresa energètica i consum. Des de la intervenció directa, has percebut com aquesta problemàtica augmenta dia a dia?

Sí. En el cas de l’habitatge, quan els pisos els proveeix el sector públic, tenen un preu adaptat a les famílies. En part, així s’eviten impagaments i altres problemes. En el cas dels subministraments, no hi ha res que es pugui adaptar. Els preus dels subministraments s’ha disparat moltíssim i les famílies que atenem disposen rendes molt reduïdes. El bonus social que reben millora una mica la situació però no ho soluciona del tot.


"Les ajudes econòmiques poden ser un suport, però no funcionen sense treballar les actituds"

La gestió d’aquests subministraments també és molt complicada. Quants de nosaltres sabríem negociar avantatges en la nostra factura davant de qualsevol companyia d’energia? A més, tots tenim uns hàbits socials que són altament consumidors d’energia. Si em preguntes si és possible reduir el consum? Clar que es pot fer! Ara bé: Qui està disposat a aguantar la rentadora del veí a les 12 de la nit? Qui pot canviar un aparell de casa que funciona bé per la compra d’un electrodomèstic nou d’alta eficiència? Són mesures que exigeixen molt a l'usuari.


Amb la pobresa energètica sempre apareix el concepte de “consum responsable”, però al final tots volem viure amb unes condicions que siguin raonables i que s’han de poder garantir. Les ajudes econòmiques poden ser un suport, però no funcionen sense treballar les actituds. Això s’ha demostrat des de l’àmbit social i per això ara parlem cada cop més de competències.


Actituds i competències relacionades amb la resolució de conflictes?

Exactament. Posaré un exemple: Una persona que viu en un habitatge propietat de l’administració i té una aixeta del bany que fa uns dies que perd aigua. En principi l’administració s’hauria d’encarregar de la reparació. Aquí tenim dues opcions que nosaltres podríem exposar-li a aquesta persona: La primera és que té el dret de reclamar aquesta reparació. Li diem que ho comuniqui a l’administració, però ha de saber que aquesta gestió serà lenta i que és possible que passi un temps amb l’aixeta rajant aigua. Segurament haurà d’insistir i fer moltes trucades i el tècnic trigarà unes setmanes a venir. La segona opció és que, si ho pot assumir i és una inversió econòmica petita, truqui a un lampista i faci la reparació el mateix dia.


Aquest supòsit que m’he inventat és un exemple de les actituds amb les que acabem treballant cada dia. Si l’acompanyament no genera les competències adequades per a desenvolupar la vida amb un mínim nivell de satisfacció, els recursos no funcionen. La nostra feina és facilitar gestions, però també és treballar amb les actituds i l’adaptació a la nova realitat.


Perquè quan les coses es comencen a complicar, és difícil saber fins a quin punt es poden arribar a tòrcer. I encara és més difícil saber quina serà la nostra capacitat d’entomar-ho. Com construïm la nostra vida davant una realitat que s’ha tornat tan complexa? Tots som diferents. Hi ha persones que, en la mateixa situació, viuen amb relativa felicitat i d’altres que viuen amb molta angoixa. Totes elles, sense excepció, tenen dret a disposar d’un acompanyament que les permeti desenvolupar les eines necessàries per millorar la seva situació.



I, a nivell professional, quin balanç fas de la teva trajectòria a VINCLE? Has viscut amb felicitat o amb angoixa?

Home, amb felicitat! A VINCLE s’hi treballa molt bé. Tenint en compte les dificultats actuals del sector, s’ha de reconèixer que l’entitat fa un gran esforç perquè les treballadores puguin fer la seva feina d’una manera còmoda. A nivell d’associació, té molt mèrit el que s’està fent. Cal destacar com una entitat que va començar amb pocs serveis, hagi experimentat un creixement tant sostingut. Això és fruit d’una molt bona gestió i d’un molt bon treball.


Penso que la clau del futur de VINCLE és disposar de projectes d’una dimensió més àmplia. Veig l’entitat preparada per portar a terme projectes cada cop més grans i crec que VINCLE ha de trobar vies d’acció que tinguin un recorregut més llarg. Perquè el treball que han de fer avui les entitats, com ara el que et deia de treballar les competències, requereix més inversió i més recursos per a portar-ho a terme.


Per últim: A l’àmbit personal, què t’agrada fer durant el teu temps lliure?

Suposo que ja t’ho imagines, però m’agrada molt el cinema i veure pel·lícules. També m’agrada anar en bicicleta i fer esport. Bé, de fet no m’agrada l’esport, però faig exercici perquè et produeix una sensació de benestar. El que m’agrada de veritat és fer el tafaner: Agafo la bici i dic: “Què hi ha allí?” i així vaig explorant. M’agrada perdre’m i veure coses noves. A banda, també tinc un grup d’amics amb els que fem sortides i ens ho passem molt bé. Tret d’això, no em queda massa temps per més.

Comments


Ancla 1
bottom of page