La nostra companya Judith Cobacho és la Directora del Servei d’Intervenció i Mediació en situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions de l’Ajuntament de Barcelona (SIPHO), gestionat per VINCLE des de l’any 2016.
Seiem amb ella per conèixer la seva trajectòria personal i professional, alhora que analitzem les funcions i reptes de futur d’aquest servei, que ha atès més de 31000 persones i intervingut en més de 18000 desnonaments a la ciutat de Barcelona durant els seus sis anys de recorregut.
Hola, Judith. Primer de tot, explica’ns una mica com va ser el teu primer contacte amb l’àmbit social
Vaig començar estudiant Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara bé, per compaginar la carrera anava buscant feines, i la majoria de les que trobava eren de l’àmbit social. Per exemple, vaig fer de professora a una escola d’adults a Ciutat Vella i l’experiència em va agradar molt.
Un amic, que aleshores feia de treballador social a la Generalitat de Catalunya, em va proposar una feina l’any 1993 a un campament de barraques on hi vivien majoritàriament persones d’ètnia gitana, a Les Minetes (Santa Perpètua de Mogoda). Allí vaig conèixer en Francesc Rodríguez i la Francina Planas. Arran d’aquella experiència, vaig deixar Història de l’Art i em vaig matricular a Educació Social l'any 1994 a la mateixa Autònoma, formant part de la tercera promoció d’aquests estudis a Catalunya.
Després vaig estar a CCOO com a responsable d’Acció Social. A mi m’agrada molt la intervenció directa i, la veritat, a CCOO portava temes més institucionals. Llavors en Francesc (Rodríguez) va contactar amb mi perquè volia emprendre un nou projecte en forma d’entitat i, com que ja havíem treballat junts i ens havíem avingut, em va proposar participar-hi i vaig acceptar.
I així va començar la teva etapa a VINCLE...
Sí. A VINCLE vaig començar a treballar-hi l’1 d’abril de 2001. Va ser quan vaig començar el projecte de reallotjament de Can Tunis. Recordo que, al principi, estàvem en un despatx a Via Laietana i a l’entitat hi havia només quatre o cinc equips molt petits. De fet, al meu érem cinc persones i potser era dels més grans.
Però era molt divertit, poder crear una cosa de nou i participar en els inicis de l’entitat. Alhora era molt intens, ja que a VINCLE no s’ha perdut mai la intensitat. D’igual manera, tampoc s’han perdut els valors, els ideals ni la metodologia d’intervenció. Ens hem fet més grans, hem canviat de forma jurídica, però l’essència és la mateixa. Tot i això, abans érem tan pocs que podíem dinar tots a la mateixa taula, i clar, això ha canviat.
Quines companyes d’aquella època recordes especialment?
Recordo molt a una companya que es deia Olga. Va estar treballant amb mi com a adjunta a la meva direcció de programes. Era una gran persona i va morir molt jove. Sempre la trobarem a faltar i jo la tinc sempre molt present. La vida a vegades és molt injusta. La seva mort va colpir molt a tot l’equip. També recordo les persones que formaven part del meu primer equip, que ara ja no treballen a VINCLE. Però així és la vida. Canvi i adaptació.
A banda de SIPHO, en quins altres programes has treballat durant aquests més de vint anys?
En un munt de coses. He participat en programes de rehabilitació de barris amb l’INCASÒL, com per exemple la intervenció als pisos de Can Garcia de Manlleu. Vaig formar part de l’equip que va fer el primer diagnòstic. Ens va portar molts mesos de feina.
"La majoria de persones que atenem han perdut el dret a viure a Barcelona. No els queda altra opció que marxar"
Treballar en una entitat que intervé en molts àmbits et permet participar en programes i treballar amb col·lectius que t’aporten molta experiència. He vist moltes coses que, si hagués estat en una feina amb plaça fixa, no hauria pogut veure. Crec que això m’ha enriquit molt com a professional i com a persona. A més, ha fet que no m’avorrís mai.
Actualment, ets la directora del Servei d’Intervenció i Mediació en situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO). Com, quan i per què va néixer aquest servei?
Va sorgir l’any 2015 arran del canvi de govern a l’Ajuntament de Barcelona. El consistori volia professionalitzar un servei que fins aleshores prestava la PAH (Plataforma d’Afectades per la Hipoteca) i, en menor mesura, l’associació 500x20 i l’Ateneu l’Engranatge. L’objectiu era crear un servei que fes mediació i acompanyament fins i tot al moment del llançament, cosa que no s’havia fet abans.
El servei va començar amb forces dificultats, però s’ha anat ampliant fins avui dia. Enguany ha crescut molt, perquè ara assumim competències que abans eren de Serveis Socials, com ser porta d’entrada del sistema de les comunicacions dels jutjats de Barcelona pels desnonaments, la prescripció d’allotjament temporal urgent, el servei de guardamobles...
Quins tipus de casos ateneu? Han canviat els perfils de persones afectades per desnonaments a Barcelona?
Sí. Penso que, cada cop més, la gent que atenem està en pitjors condicions. Crec que aquí es veu la gran diferència, que no s’acaba d’entendre des d’alguns entorns polítics. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, la crisi econòmica i l’augment de l’atur, les persones afectades tenien una certa estabilitat familiar i econòmica. Podríem dir que era un tema conjuntural. Moltes havien perdut la feina i no podien fer front a la hipoteca. Ara bé, podien acabar trobant una altra feina i eren capaços de recuperar-se.
En canvi, els perfils que trobem ara són gent que està fora del mercat laboral i amb molt poques possibilitats d’integrar-s’hi. Alguns d’ells amb malalties que els incapaciten o amb problemes de salut mental. També gent sense papers ni estada regularitzada al país. En aquestes situacions, és molt complicat accedir a ajudes o pensions. Per tant, és gent que s’està quedant fora del sistema.
La Judith treballant a les noves oficines del Servei SIPHO, a l'Avinguda Diagonal de Barcelona
La pèrdua d’habitatge està cada vegada més vinculada a l’exclusió social. Moltes d’aquestes persones només podrien aspirar a un habitatge públic. Per motius econòmics i fins i tot documentals, no tenen dret a la ciutat. La majoria de les persones que atenem han perdut el dret a viure a Barcelona. No els queda altra opció que marxar.
Aquesta tendència negativa té alguna solució?
Té solució a llarg termini si es mantenen polítiques d’augment del parc públic d’habitatge. Ara bé, si ens fixem en el nombre de desnonaments que hi ha a la ciutat, aquesta mesura actualment és com posar una tireta davant d’una hemorràgia. Per tant, a curt i mitjà termini, això no té solució. No es resoldrà si no aconseguim tenir més habitatge públic i programes de protecció social que atenguin aquestes famílies.
Qui són els principals responsables del problema de l’accés a l’habitatge a Barcelona? Els grans tenidors?
Bé, en part. És una situació que es retroalimenta. En aquests moments tenim una situació al parc privat d’habitatge de la ciutat que no teníem abans de la bombolla immobiliària. Quan va arribar la crisi econòmica, els primers grans tenidors van ser els bancs i progressivament van anar venent actius als fons d’inversió. Avui dia aquests fons han acumulat un immens parc d’habitatge, que majoritàriament està ocupat.
"Les dades ens mostren que la gran majoria d'ocupacions són protagonitzades per persones en situació de vulnerabilitat"
Els bancs ara ja no disposen de tants habitatges, però molts són accionistes d’aquests mateixos fons. Es veu clarament com aquests habitatges van canviant de mans. De fet, no els importa que la gent ocupi els pisos. Hi ha famílies que viuen en condicions totalment irregulars des de fa anys en habitatges que ja han tingut tres i quatre propietaris.
I els petits tenidors, quin paper hi tenen?
Els petits tenidors són menys del 50% (aproximadament un 48%) dels casos que gestiona SIPHO, però la distribució entre grans i petits tenidors varia molt segons districtes. Ara bé, a diferència dels grans tenidors, els petits disposen d’alguns programes que els aporten avantatges interessants pel lloguer. SIPHO els pot oferir durant el procés de mediació la possibilitat de captar l’habitatge per la Borsa de Lloguer Social d’Habitatge de Barcelona o pel programa Reallotjament de la Generalitat de Catalunya.
Però en realitat el que volen és garanties. Si al seu pis hi viu una família que ha tingut dificultats per pagar el lloguer, no voldran que s’hi continuïn quedant. Saben que si posen un anunci o el destinen a lloguer turístic, en poden treure tres vegades més. Què faríem nosaltres si tinguéssim un sol habitatge que haguéssim heretat d’algun familiar? Alguns el destinaríem a lloguer social, però la majoria de la gent optaria pel mercat lliure. Molts petits propietaris depenen dels ingressos d’un lloguer i l’impagament també és un greuge per ells. A vegades, ens trobem amb situacions de vulnerabilitat de les dues parts: Propietaris i inquilins.
Abans ens parlaves de pisos ocupats. Creus que l’ocupació és un fenomen creixent a la ciutat?
En alguns barris sí que hi ha molta ocupació. Són habitatges que han estat ocupats moltes vegades. Quan es desallotja un pis i el propietari (en moltes ocasions un fons d’inversió) no fa res, el pis queda buit. Al cap d’un temps es torna a ocupar, a vegades per les mateixes famílies desallotjades. Les dades ens mostren que la gran majoria d’ocupacions són protagonitzades per persones en situació de vulnerabilitat.
De fet, no és habitual que una persona se’n vagi de vacances i quan torni, li hagin ocupat el pis. No dic pas que no pugui passar, però no és l’habitual. En set anys al servei SIPHO només he vist dos casos així. Tenint en compte que gestionem 3000 dates de desnonaments l’any, és lògic considerar que la incidència és mínima. També és veritat que si tens la mala sort de trobar-t’hi, és una situació molt complicada.
3000 dates de desnonaments l’any suposa un nombre molt elevat de gestions. Com funciona el procediment d’actuació de SIPHO en tots aquests casos?
Periòdicament, disposem d’un llistat d’emergències de persones o famílies vulnerables que els jutjats ens fan arribar. Aquest registre es complementa amb les dades que ens aporten els Serveis Socials i les Oficines d’Habitatge del territori. Quan el desallotjament és imminent, SIPHO entra en escena.
La nostra feina és procurar la mediació amb la propietat, per tal d’intentar arribar a un acord. Si això no és possible, realitzem un acompanyament in situ durant el mateix desnonament. Davant d’aquesta situació, intentem trobar una alternativa per a les persones afectades. Una sortida que a vegades, no és la desitjada, perquè moltes vegades no podem garantir que aquella persona es podrà quedar al seu pis i tindrà la possibilitat de pagar un lloguer social.
Però és aquest procés d’acompanyament el que les persones agraeixen més. Tenen al seu costat unes professionals que actuen com a referent i donen suport en un moment tan difícil com és un desnonament. Les afectades veuen la presència dels Mossos d’Esquadra, de la Comitiva Judicial, del manyac del representant de la propietat... I crec que la nostra presència fa que el procés, tot i ser molt punyent, ho sigui una mica menys. Abans, les persones afectades per un desnonament estaven més soles. Els moviments socials també hi contribueixen i el seu paper és complementari al que nosaltres realitzem com a professionals.
Aquest any SIPHO ha viscut un canvi molt important, degut a una major partida pressupostària per part del consistori i un augment de competències. Què ha suposat aquest canvi per l’equip?
Ha suposat molts canvis. Ara estem a una nova oficina, a prop de la seu central de VINCLE al Carrer Marina. Això respon al fet que volíem que fos un espai compartit amb l’entitat. Però encara hi ha moltes gestions per fer. Aquí hi haurà cada dia 27 persones treballant i això té la seva complexitat.
"S'està produint un canvi de direcció per part de l'Administració per posar a la persona com a centre de la intervenció""
L’assoliment de les noves competències i la recerca de nou personal també és una gestió molt destacada. L’equip aquest any es triplica i gairebé cada mes estem incorporant nous professionals i formant-los en els processos de treball. Amb tots aquests canvis es pretén una millor atenció final a les usuàries del servei. L’objectiu és aconseguir una major especialització, que pugui funcionar de forma preventiva però també amb caràcter d’urgència.
Penso que s’està produint un canvi de direcció per part de l’Administració local per posar la persona com a centre de la intervenció. I això també vol dir revisar procediments. Si ens hem de citar amb una família, per exemple, sempre serà millor que els visitem al seu domicili que no pas fer-los traslladar fins a les oficines municipals.
Recentment, el servei SIPHO ha estat distingit amb un premi World Habitat Awards de bronze per la seva gestió en l’emergència en l’àmbit de l’habitatge. Com valoreu aquest guardó tan prestigiós?
Ha estat un procés llarg i durant mesos hem hagut de presentar molta documentació i estadístiques a mesura que anàvem superant els filtres. És un premi molt rellevant, que entrega l’entitat World Habitat conjuntament amb Nacions Unides i és un honor que ens hagin escollit.
El premi és de l’Ajuntament de Barcelona, que és qui va presentar la candidatura de SIPHO, ja que és un servei municipal amb gestió delegada. També cal dir que, per a mi i per a tot l’equip, el premi també és de VINCLE. És un servei que té molt de nosaltres, que hem treballat, pensat i repensat molt des de l’entitat i, per tant, considero que també és un reconeixement a la feina de VINCLE.
VINCLE també ha viscut un procés de canvi molt important els darrers anys, que ara ja s’està consolidant. Com veus el present i el futur de l’entitat?
Estem iniciant noves aventures professionals i posicionant-nos. Estem pensant quina implantació té la nostra marca i quines estratègies de comunicació podem aplicar. Crec que és un moment interessant, de canvi, de nous professionals que s’han incorporat i aporten noves experiències. La resistència al canvi a vegades és complicada, però un cop superada aquesta fase, crec que ara ja estem enfocats a projectes de futur que són molt engrescadors.
Tant a VINCLE com al servei SIPHO, penso que els pròxims anys estarem a ple rendiment. El nostre servei té un llarg recorregut. De fet, penso que en realitat, la seva trajectòria acaba d’iniciar-se. Ara tindrem la possibilitat de recollir moltes dades sobre l’habitatge a la ciutat i d’aquesta manera, generar coneixement en aquest àmbit. Un àmbit que és molt i molt important i ben segur ho continuarà sent.
Durant els anys vinents VINCLE ja haurà consolidat el canvi i soc optimista sobre el futur de l’entitat. No serem una entitat de gran volum, però és que tampoc mai ho hem volgut ser. VINCLE serà el que les persones que formen part de l’entitat vulguin que sigui. En definitiva, les persones són les que fan les entitats.