La Judit Monfort és membre de l'Assemblea de sòcies de VINCLE i fa més de vint anys que està vinculada a l'entitat. Treballadora social i psicòloga de professió i sobretot de vocació, la Judit repassa amb nosaltres els inicis de la seva trajectòria professional, en un context social que ella defineix com efervescent i alhora engrescador.
A partir de la seva llarga experiència acadèmica i de la seva tasca al gabinet de psicologia "Som Psicòlegs" a Vic, on atén com a psicoterapeuta des de l'any 1995, la Judit també ens aporta interessants reflexions entorn d'àmbits vitals com són la família, la parella, el treball o l'emergència social, amb una mirada analítica, versada, conscient i alhora crítica amb el món que ens toca viure.
Hola, Judit. L'inici de la teva trajectòria professional va estar dedicada al treball social. Quants anys vas exercir aquesta disciplina i en quin context?
Sí, el Treball Social va ser i és el bressol de les meves inquietuds i descobertes. Vaig començar els estudis el setembre del 1975, a les acaballes de la dictadura franquista, en un món ple de revolucions, pors, il·lusions, colles, cançons, clandestinitats, inconsciència (per part meva) i molta força. Jo vaig estudiar en plena efervescència revolucionària i ànims de canvi. També aquests estudis i totes les universitats vibràvem amb els canvis. Dinàmiques assembleàries, classes tipus seminaris, processos d’autoavaluació... Jo no n’era experta, però m’hi engrescava.
Vaig tenir el goig de fer les pràctiques a Nou Barris. Una realitat social, cultural, política i urbanística que despertava gràcies al treball social desenvolupat per la Rosa Romeu des de Càritas (aleshores pionera en el treball social, moviment associatiu i projectes educatius pels col·lectius diversos). Aquella confluència entre el treball social, les comunitats de base (inspirades en els moviments del Maig del 68 francès) i els col·lectius dinamitzats per l’església progressista, va impulsar iniciatives que després van inspirar les primeres polítiques del canvi cap a una democràcia, que imaginàvem prodigiosa.
Quan vaig acabar, al 78, em sentia molt immadura personalment i professionalment. Començaven els primers ajuntaments a obrir serveis d’atenció social a les persones i col·lectius. Em vaig estrenar en un ajuntament de 20.000 habitants. I, el que em semblava una gran sort, aviat vaig anar constatant que em queia massa gros. Em sentia inexperta i massa sola per començar a estructurar el que després van començar a ser els Serveis Socials de Base.
Llavors vaig tenir la sort de poder entrar a treballar a Càritas de Vic, amb una molt bona trajectòria ja traçada, i una junta directiva de persones voluntàries que ens animaven a impulsar els projectes que anàvem creant. Em van deixar començar a crear un equip de treball i, aquesta va ser la meva millor escola en l’exercici de la professió, en coordinació amb les diferents professionals de la comarca.
Encara no existia la professió dels Educadors Socials i ens vam inventar la figura de l’Educador de Carrer, contractant un objector de consciència des de Càritas. Amb els nanos que no seguien el curs escolar i aquell objector, vam impulsar el 1r centre de transició al treball, quan encara no existien les escoles taller ni cap d’aquests projectes municipals, ni del Departament d’Educació. L’ensenyament obligatori s’acabava als 14 anys i l’edat laboral començava als 16. Llavors, no hi havia cap servei que cobrís aquest gran buit per a tants adolescents que quedaven al marge. Així van sorgir les primeres iniciatives socials privades en aquest àmbit.
I vam acabar creant l’Associació TAPÍS que encara treballa, ara ja independentment de Càritas, i l’Associació ADFO d’Osona, quan tampoc hi havia serveis per a les persones amb discapacitats. A Barcelona, s’havia creat la Pere Mitjans. Quan jo vaig arribar a Osona, l‘any 80, els fills i oncles amb discapacitats malvivien confinats a les seves llars.
Llavors, el col·legi professional va organitzar uns seminaris sobre Teràpia Familiar Sistèmica que em van ser oli en un llum. Quina gran descoberta, la visió sistèmica de les dinàmiques familiars, associacions i col·lectius! Després dels tres cursos al nostre col·legi, em vaig apuntar a la formació de l’equip de psiquiatria de l’hospital de Sant Pau amb el Dr. Linares. També vaig voler conèixer com treballaven al Centre de Teràpia Familiar de Barcelona, amb el Dr. Sarró... I així, la psicologia se’m feia cada cop més complementària per a l’exercici del treball social, però també per la meva vida personal i familiar. Per això, el meu marit m’insistia que fes psicologia perquè veia que jo la gaudia i l’anhelava. Fins que, al final, el 2002 em vaig decidir a posar-m’hi.
Van ser totes aquestes experiències les que et van portar a introduir-te en l’àmbit de la psicologia i la psicoteràpia?
De fet, sempre em va cridar l’atenció l’atractiu, la conveniència i les ganes de fer psicologia, però la intensitat de la vida quotidiana em feia enrere. Vivint en un poble, treballant a ciutat, amb dues criatures i un company... Ho veia complicat. A més, la meva parella, després de cursar el seu doctorat mentre ens estrenàvem com a pares, va iniciar una segona carrera, bo i treballant. Justament psicologia! El ritme era trepidant i jo no em veia amb cor de complicar-me més.
A banda, ho confesso, des d’adolescent arrossegava un complex d’inferioritat que m’ajudava a justificar-me! La meva parella excel·lia en tot i va ser un analista exquisit. Ell m’hi animava i jo em resistia. Però, vet-ho aquí que, amb els anys, les assignatures pendents que arrosseguem, gosen plantar-nos cara. Llavors em vaig decidir. Quin calvari introduir-m’hi als 40, amb el càncer i defunció del meu pare, treballant i amb dos adolescents. Però jo ja no em permetia més excuses.
Ja fa temps que exerceixes al gabinet de psicologia “Som Psicòlegs” a Vic. Com i quan vas iniciar aquest projecte?
Des de 1995, vam obrir consulta Barcelona i Vic perquè el meu marit, en Paco Grande hi treballava com a analista, combinant-ho amb la seva dedicació docent a ESADE i a diferents empreses en matèria de RRHH. Jo continuava treballant en el món dels Serveis Socials i, ocasionalment feia de terapeuta de parella a la consulta.
Amb els anys, la nostra filla gran, la Clara, dissenyadora d’interiors, va decidir compaginar el seu treball en estudis d’arquitectura, cursant alhora psicologia com a segona carrera. L’any 2012, es va anar incorporant a la consulta de Vic. Així vam crear el Centre de Serveis per a l'Orientació i Maduració Psicològica i ella mateixa va fer el logo de la consulta i li va donar un impuls totalment nou. Jo, continuava estudiant. El nostre fill, tècnic de so, ho té clar i ho diu així: ell no vol fer psicologia per tal que hi hagi algú amb el cap clar a la família! I sort en tenim! És genial!
"La resistència al canvi, lluny d’estalviar-nos cap patiment, ens fa inútils tots els esforços per mantenir-nos estancats"
El 2015, en Paco ens va deixar malauradament. Vam tancar la consulta de Barcelona i amb la Clara vam anar treballant a la de Vic. Sense pretendre-ho mai, diferents professionals col·laboren amb nosaltres i ara resulta que som un equip de 10. Oferim serveis de teràpia per a totes les edats i necessitats diverses. Serveis d’assessorament a les parelles i a les famílies, ens hem anat especialitzant en la parentalitat positiva, els trastorns del vincle afectiu en famílies adoptants i altres, famílies amb fills amb TEA, TDA, trastorns del llenguatge i de l’aprenentatge, trastorns del comportament, els diferents tipus d’ansietat, depressió, temptatives de suïcidi, dols... També organitzem i dinamitzem grups d’habilitats socials per a infants i joves. I un llarg etcètera, per atendre els patiments i necessitats de cadascú.
D’altra banda, fem supervisió per a professionals de diferents disciplines, a més de xerrades, tallers i dinàmiques per a escoles, associacions de mares i pares i famílies, entre d’altres. I, des de 2023 tenim un conveni amb l’Ajuntament de Vic per a oferir serveis específics a algunes persones i famílies, com a complement a l’atenció que els hi procura l’equip de serveis socials.
Ets membre de la Societat Espanyola de Psicologia Analítica (SEPA) i conseqüentment de la International Association for Analytic Psichology (IAAP). Què implica formar part d’aquests organismes?
Bé, això es deriva de tot el llarg i intens procés de formació com a analista: 3 cursos de formació específica en la psicologia de Carl. G. Jung, 300h d’anàlisi personal (una experiència que, al meu entendre hauria de ser obligatòria per a tots els professionals de la psicologia), 300h de supervisió individual de casos, 140h de supervisió de casos en grup...
Un cop superat tot aquest procés, ja formes part dels dos col·lectius: la Societat Espanyola de Psicologia Analítica (SEPA) que rau a Barcelona per a España i Portugal; i de la Internacional. Ambdues ens ofereixen contínuament informació, publicacions, seminaris i demés. També els podem publicar i/o oferir nosaltres, com a membres, clar. Jo, de la internacional, podríem dir que simplement en formo part i em mantinc més o menys informada. De la SEPA en formo part més activament a les assemblees, seminaris i altres. També com a analista i supervisora.
Ens explicaves que et vas especialitzar principalment en l’àmbit de la teràpia familiar i de parella. Quines característiques té aquest tipus de teràpia, quines són les principals problemàtiques que tracteu?
La teràpia de parella moltes vegades s’esdevé en un complex procés de dol: bé sigui per expectatives frustrades, per conflictes que emergeixen, per pèrdues importants de la feina d’un dels membres o de tots dos, canvi d’habitatge, pèrdua de les condicions òptimes de salut, pèrdues per defunció...
Sense ànims de generalitzar podem dir que, com totes les teràpies, en primera instància procurem comprendre el que fa patir a cadascú i en quin punt les persones se senten encallades. Sovint, en l’estancament hi rau el problema. De l’estancament se’n deriven els conflictes personals i relacionals, entre les tensions i les resistències al canvi. A través de la construcció de la relació de parella, també ens anem descobrint i desenvolupant personalment. Aquests dos processos paral·lels, a vegades no avancen al mateix ritme ni potser les dues persones en la mateixa direcció. Llavors això planteja problemes importants que reverteixen en la relació de parella.
Dit això, les problemàtiques són diverses i l’abordatge també depèn del moment en què cada parella s’anima a iniciar un procés terapèutic i obrir-se a la mirada d’un professional especialista. Moltes vegades, un dels dos vol iniciar una teràpia de parella, però l’altre no ho té clar i la tensió entre si va creixent. Treballem per ajudar-los a retrobar-se, combinant dinàmiques que els hi resultin més respectuoses per les necessitats de cadascú, amb dinàmiques per revitalitzar els espais propis i relacionals de la parella, i llurs complicitats.
Altres vegades ens demanen ajuda per avançar en un procés de separació, respectant les seves diferents singularitats, per tal de preservar el que volen mantenir en comú. També ajudem les parelles en l’exercici de les seves funcions parentals, tant quan la parella conviu com quan està separada.
Creus que durant els darrers anys hem canviat la manera d’entendre la parella i la família? Has vist alguna tendència diferencial en aquest sentit amb les persones que atens?
Oi tant! Sortosament, alhora que inevitablement. La parella i la família són cèl·lules vives i, per tant, en evolució permanent, fins i tot malgrat si mateixes. Impel·lides per la dinàmica de la vida i amb tots els canvis socials de tots els temps. Sovint, els esforços per mantenir una estructura, uns rols i uns principis ideològics, desgasten i erosionen els valors essencials de les persones, les parelles i les famílies.
Val a dir que els canvis comporten patiment, perquè ens requereixen abandonar inèrcies que ja semblaven certeses, perdre costums, posicions, recursos assolits. Obrir-nos a “ves a saber què”, amb tot d’incerteses, buscar i desenvolupar altres recursos i forjar-nos una nova actitud. Aquest és el repte més complex que ens anem trobant al llarg de la vida amb tots els seus imprevistos.
Però no hi ha alternativa al canvi, quan se’ns imposa, tant si ens ve des de dins com des de fora. La resistència al canvi, lluny d’estalviar-nos cap patiment, ens fa inútils tots els esforços per mantenir-nos estancats.
Des de la física, amb el principi de polaritat, i la teoria dels sistemes, Jung va postular que és justament la tensió entre els contraris la que fa evolucionar tot l’univers. Clar que hi ha tensions que deriven en descàrregues letals. Aquí rau el complicat art d’anar construint i fent equilibris entre el poc i el massa.
Actualment, a la nostra societat és un goig poder veure com tantes persones van escollint amb qui fer parella i creant diferents i genuïnes formes de convivència, famílies més enllà de la família nuclear de les generacions passades. Que va provocar també molts patiments, alhora que va gaudir d’un sentit a la seva època i va afavorir cert ordre i estructuració social.
Ara i aquí, tot és discutible, qüestionable i inventable. Estem estrenant tota una riquesa molt àmplia, que tampoc ens estalvia patiments, però que és ben interessant d’anar explorant. Això ens requereix fer-nos-en plenament responsables, clar.
Crec que és una gran sort el nostre poder conviure amb diferents tipus de parelles, famílies, persones soles i grups vinculants, compromesos a generar i aportar valor a les relacions més íntimes.
Penses que, en general, encara som reticents a anar al psicòleg? Creus que no en som conscients de com ens pot ajudar?
Bé, normalment conflueixen almenys dues coses quan decidim anar o no al psicòleg: Una inquietud que ens fa patir i la necessitat conscient de parlar-ne amb una persona experta que ens hi pugui ajudar, ens inspiri confiança i que custodiï absolutament el que li manifestem.
Les persones som sensibles i vulnerables. Quan anem a l’odontòleg, sexòleg, ginecòleg, o a l’assessor fiscal, entre d’altres, som conscients que li aportem informacions i material molt sensible per a nosaltres. Li presentem aspectes molt íntims de la nostra vida privada i això ens fa molt conscients de la mateixa vulnerabilitat. Per això també ens costa tant de decidir-nos a anar al psicòleg. Tanmateix, cada cop ho anem normalitzant més, fins i tot ho arribem a comentar en els cercles de cadascú, com un valor afegit.
" VINCLE, és molt més que una molt bona marca social. Va sorgir de la necessitat i la voluntat ferma de generar polítiques i serveis socials a mida de les necessitats personals i s’ha anat desenvolupant amb voluntat, professionalitat i compromís"
Una dada per nosaltres ben curiosa: als anys 90 ateníem persones del Bages, del Vallès, de La Selva, del Ripollès, de La Garrotxa... mentre que els pacients d’Osona ens demanaven hora a la consulta de Barcelona! Actualment, i des de fa 10-15 anys, les persones ens venen de lluny i de prop, tranquil·lament. Això denota un gran canvi en aquest sentit!
Amb més de vint anys exercint com a psicoterapeuta i coach, hauràs vist molts casos i circumstàncies diferents. Ara bé, si haguessis de triar-ne només una, quina diries que és la nostra principal preocupació? Què és el que més “ens fa patir”?
La por! Les persones tenim iniciatives, il·lusions, anhels, impulsos que ens mouen a explorar, a buscar, a comprometre’ns, a fer. Però també tenim pors que, en determinades condicions ens poden inhibir o, a vegades també ens poden impulsar a tenir respostes contrafòbiques. Les persones tenim por pel que pugui passar, del que puguin dir. Tenim por de no ser ben considerades, de no ser prou bones en allò que ens proposem, la por a no ser acceptades, la por a ser abandonades, la por a patir, por de no saber-nos fer un lloc a la vida, por de morir...
Fins i tot la por a tenir por ens paralitza. Però, la mateixa por també ens pot portar a conductes prepotents, a tenir reaccions intrèpides, temeràries, que ens poden resultar molt cares, per nosaltres i/o també pels altres.
Dins el camp de la divulgació, col·labores habitualment amb la revista “Viure en Família”. Com va sorgir aquesta col·laboració i quin tipus d’aportacions hi fas?
Doncs coincideixen dos factors que ho han fet molt fàcil: Com a centre hi estem subscrites des de l’inici. Ens agradava que és una revista catalana, d’alta qualitat, amb molta participació i molt diversa.
Amb en Miquel Àngel Alabart fa molts anys que ens coneixem i, a més fa uns anys que ell també és psicoterapeuta. Entre d’altres, compartim preocupacions i inquietuds per aquests temes. Col·laborar amb ell en la seva revista és un gust. Sempre ho fa molt avinent i amb la seva màxima disposició per tothom qui vulgui fer aportacions en aquest projecte.
Els meus escrits en aquesta revista, versen en relació amb els temes que treballem al nostre centre i que coincideixen molt amb els que tracta aquesta revista: sobre la vida de les famílies en les seves diferents etapes i vessants. I sobre l’univers de les relacions que, tot i les seves complexitats, ens conformen i ens enriqueixen.
I pel que fa a VINCLE, quan vas tenir el primer contacte amb l’entitat? Com ha evolucionat aquesta relació durant els anys?
Vaig contactar amb VINCLE fa justament 20 anys, en un moment de canvi en la meva trajectòria professional. Feia un any que havia deixat la feina i ja començava a tenir ganes de tornar-hi, però buscava un canvi. La Núria Prat, amiga i professional exquisida, em va presentar la Francina, també bellíssima persona i excel·lent professional. I així vaig conèixer VINCLE, més enllà del que en sabia fins llavors, des de fora.
Em va meravellar descobrir-hi l’equip directiu tan intel·ligent, creatiu i dinàmic amb en Francesc Rodríguez al capdavant, impulsant el projecte i tot l’equip humà amb els diferents projectes a cada territori. Amb aquesta tan particular combinació de professionalitat rigorosa, estímuls a la creativitat, recerca social i cura de les persones, els equips i els diferents projectes.
A l’inici, ho confesso, em vaig acomplexar, em va costar integrar-m’hi tot i que em van cuidar molt, procurant-me un encaix gairebé fet a mida. Hi vaig treballar uns cinc anys. Francament, em dol no haver estat prou a l’altura. El càncer de ma germana petita (que vivia sola a Düsseldorf i ens anàvem tornant els germans fins que la vam poder portar aquí) i després la malaltia del meu marit no m'ho van permetre. No sempre vaig preservar el meu exercici professional com calia.
Ara bé, avui dia encara em continua sorprenent la manera de ser i de fer de VINCLE, tan vinculant sempre! Ara, més llunyana, gairebé només d’esperit com a membre de l’associació, i tan properes sempre les persones amb les seves ganes de fer VINCLE, en tots els sentits i accepcions d’aquest concepte, d’aquesta idea fundant, d’aquest valor tan determinantment definitori.
VINCLE, és molt més que una molt bona marca social. Va sorgir de la necessitat i la voluntat ferma de generar polítiques i serveis socials a mida de les necessitats personals i s’ha anat desenvolupant amb voluntat, professionalitat i compromís per interpel·lar les administracions, reivindicar els drets i necessitats dels col·lectius menystinguts a cada barri, a cada poble, i crear respostes i recursos integradors.
VINCLE es nodreix d’una tossuda responsabilitat social que la fa sensible, àgil i propera allà on cal, amb una determinació que dinamitza i deixa una petja insubstituïble.
L’entitat està vivint els darrers anys un procés de canvi profund. Com estàs percebent aquests canvis i com creus que l’entitat està abordant els reptes de futur que se li presenten?
Sí, VINCLE sempre analitza i reflexiona amb ull viu. La creació de l’associació ja va ser avançar-se genuïnament a una transformació ineludible, que va comportar molts canvis: jurídics, estructurals, organitzatius i un llarg etc. Canvis obvis, que són evidents, però també canvis i sacrificis que no es veuen.
Una de les fal·leres de VINCLE és aquest buscar sempre una mirada amb perspectives. Imprescindible per obrir-nos i avançar-nos a les noves necessitats. Entre les inquietuds de la Junta i de l’equip directiu, i a través de diferents contactes, VINCLE indagava i estudiava un procés de transició, que estimo hauria de ser molt delicat amb les diferents complexitats intrínseques, en una entitat tan dinàmica i diversa.
Tot això ho he viscut de lluny, només tangencialment, però em continua meravellant com VINCLE suporta i gestiona les diferents tensions i incerteses, fent-ne reptes per assolir, amb el seu tan particular estil que fa que tot esforç sembli simplement fàcil, en la generació de tots els nous jocs d’encaixos.
Finalment, i des del punt de vista d'una professional de la psicologia i de l'àmbit social, creus que hem de ser optimistes o pessimistes davant la situació d’emergència social que s'ha cronificat els darrers anys?
Doncs aquesta és una pregunta molt complexa i jo no en tinc una resposta concreta. Per una banda, crec que sí, fa anys, segles, que tenim la visió, moltes eines, i som ben conscients de les necessitats i dels patiments de bona part de la població, però també de persones particulars i nominals que ens envolten.
Crec que, amb les eines i els recursos que tenim, també comptem amb molt de potencial que ens fa forts per prendre iniciatives personals i col·lectives, a l’abast de cadascú. Moltes, les anem fent de manera anònima i callada. També hi ha moltes accions locals i projectes col·lectius, molt enginyosos, impulsats amb grans esforços i que es podrien estendre socialment, però que són silenciats, àdhuc eliminats per conflictes d’interessos. Això, que és aberrant, descoratja i dinamita molts afanys laboriosament impulsats.
I sí, d’altra banda, sóc pessimista. Amb molt de dolor tinc massa poques esperances a l’hora de pensar que, l’actitud responsable i les voluntats fermes dels uns pugui procurar una vida digna per tothom. Amb tot, espero i desitjo equivocar-me.
Moltes gràcies a tot el gran equip que sou i feu VINCLE, per la vostra feina tan valuosa, rica i del tot necessària! Sou un testimoni viu, gran i potent en resposta a aquesta darrera pregunta.