I si fem comunitat per habitar? L’habitatge cooperatiu i el treball comunitari, una aliança

Article d'opinió publicat per VINCLE el 15 d'abril de 2025 al portal Social.cat

L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús es presenta com una alternativa innovadora i emergent dins l’ecosistema d’economia social davant la crisi residencial que afecta milers de persones a Catalunya. Per posar en context aquest model proposa una fórmula no especulativa, col·lectiva i assequible de tinença d’habitatge, on la propietat roman en mans d’una cooperativa i les persones sòcies adquireixen el dret d’ús a llarg termini. La diferència que s’identifica a simple vista de la compra o el lloguer tradicional és que l’habitatge cooperatiu prioritza —des del primer moment en què l’edifici en si encara és únicament un concepte sobre paper— la vida en comunitat, la sostenibilitat i l’autogestió, i sovint incorpora criteris d’eficiència energètica i baix impacte ambiental, aportant també resposta al repte climàtic, un repte que no podem oblidar ni invisibilitzar, no únicament en el sector social sinó en qualsevol disciplina i sector. 

En el context de l’habitatge cooperatiu, les disciplines socials es podrien posicionar com una eina estratègica i indispensable per a l’enfortiment del model, podríem aportar una mirada tècnica, ètica i relacional que acompanya els processos de vida comunitària, de cohesió social i de participació activa. Junt amb tot l’espectre de tècnics totalment indispensables que ja incorpora el model, podem veure que altre cop el professional social té cabuda no únicament amb els serveis institucionals i tradicionals, sinó en altres espais com la construcció i la promoció col·lectiva, enfortint i reivindicant la professió i donant valor al reconeixement de les necessitats socials. 

Lluny d’una funció correctiva o assistencial —com a models residencials que en alguns casos han generat dependències de les institucions, quartant la promoció de l’autonomia— la participació dels tècnics socials en aquests entorns es fonamenta en detectar les potencialitats del territori i comunitats i contribuir a l’autonomia. La vida comunitària, a més, no actua només com a espai preventiu, sinó que pot esdevenir un autèntic espai de cures. En casos com la soledat no desitjada, s’ha evidenciat que viure en comunitat pot augmentar l’esperança de vida i el benestar emocional. 

El treball social comunitari, segons els postulats de Marie Quartier, una de les referents europees en aquest camp, parteix de la idea que “la comunitat no és un objecte d’intervenció, sinó un subjecte actiu amb capacitat de transformar-se a si mateixa (i a les persones que la integren) a través del vincle i la cooperació”. Aquesta visió encaixa plenament amb la filosofia dels projectes d’habitatge cooperatiu, on l’autogestió, la interdependència i la responsabilitat col·lectiva són eixos estructurals. 

La identificació i resolució de necessitats, una de les tasques centrals del treball social, adquireix una nova dimensió dins l’habitatge cooperatiu. Aquí no es tracta només de detectar mancances individuals, sinó de llegir les necessitats com a punts de connexió entre el que pot oferir a la comunitat —i als individus que la conformen— i el que pot aportar l’entorn associatiu i institucional. Per exemple, entre altres nexes on convergeixen les necessitats ens podem trobar davant la necessitat de finançament per part d’un grup impulsor, el sector social pot articular suports amb entitats de finançament ètiques, fundacions o ajudes públiques, alhora que impulsa la creació de xarxes amb altres cooperatives per compartir coneixements i estratègies.  

Alhora, la mateixa comunitat junt amb l’acompanyament social, un cop establerta, pot oferir un entorn de suport que millora els processos d’atenció social individual per a moltíssims col·lectius, com persones grans, famílies monomarentals o monoparentals, joves extutelats, persones amb diversitat funcional o en situació de vulnerabilitat residencial, etc. Troben així un espai de convivència estable, de relació, seguretat residencial, i una cultura i vincles significatius de cures compartides que actua com a prevenció social. 

Aquest tipus d’intervenció comunitària no només aporta sostenibilitat al projecte, sinó que millora de manera directa la qualitat de vida de les persones residents, enfortint la seva vinculació amb l’habitatge, amb el barri i amb les seves pròpies trajectòries vitals —entenem que l’acompanyament social comunitari idíl·lic és aquell que al final del procés desapareix, ja que deixa de ser necessari com a guia—. A més, la seguretat residencial, la disminució de la pressió econòmica i la vida compartida tenen un impacte positiu en la salut física, emocional i comunitària de les persones, tal com recullen informes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, combatin així un paradigma actual on l’habitatge, tot i ser un dret fonamental, no està assegurat i està sent un engranatge que actualment multiplica exponencialment problemàtiques de salut mental en tot l’espectre demogràfic. 

La interacció continuada, la participació en la presa de decisions i la implicació en la gestió quotidiana del projecte afavoreixen processos d’autonomia, autoestima i sentit de pertinença, aspectes clau del benestar psicosocial que la literatura especialitzada reconeix com a elements protectors davant situacions de vulnerabilitat. Aquest model evita la institucionalització rígida de la vida comunitària i es manté l’esperit viu de la cooperació, amb mecanismes flexibles però sòlids. 

Una proposta que podem veure des del sector social, tot i que no va sorgir directament de l’àmbit cooperatiu ni de l’organització ciutadana, però neix d’unes arrels i metodologies comunes és l’experiència dels allotjaments intergeneracionals que dinamitzem des de VINCLE a Palma i Maó. En aquests edificis de l’IBAVI conviuen persones joves d’entre 18 i 35 anys i persones majors de 65 anys, col·lectius amb dificultats per accedir a un habitatge assequible. A través de la dinamització, es creen espais de convivència, participació i suport mutu a partir d’espais comuns i activitats compartides.  

Aquest tipus d’experiències intergeneracionals han demostrat beneficis socials clars molt semblants: combatre l’aïllament, reforçar el sentiment de comunitat i promoure aprenentatges vitals. Des de VINCLE, creiem que algunes de les metodologies de gestió social aplicades en aquests projectes poden ser una referència útil i adaptable en el context dels habitatges cooperatius, reforçant els seus objectius comunitaris i socials i aportant solucions viables.  

En definitiva, la participació del sector social dins dels projectes d’habitatge cooperatiu, podria esdevenir un aliat imprescindible per garantir la sostenibilitat en els sectors de l’habitatge, reforçar la seva capacitat inclusiva i contribuir a fer de l’habitatge un espai de drets i dignitat. Els compromisos amb els valors de la justícia social, l’autonomia, la participació i l’equitat, compartits entre el tercer sector i l’habitatge cooperatiu, esdevenen aliats necessaris per construir un nou model: comunitari, inclusiu, sostenible, transformador i digne.