Ahir, 20 d'abril, va entrar en vigor el Reial Decret 286/2022 que elimina l'obligatorietat general de l'ús de les mascaretes en espais interiors, una mesura que arriba després de dos llargs anys des de l'inici de la pandèmia del Covid-19. Durant aquest temps les entitats del Tercer Sector Social han hagut de fer front, sovint sense els recursos necessaris i amb un alt nivell de càrrega de treball, a l'emergència social que ha afectat la població del nostre país, amb especial rellevància per als col·lectius més vulnerables i en risc d'exclusió social.
Tot i que treure'ns la mascareta, o restringir-la a situacions excepcionals, és un acte que ens porta inconscientment a pensar en la fi d'aquesta etapa tan convulsa, la realitat inherent és d’una major complexitat. De fet, resulta lògica aquesta primera percepció de tornada a la normalitat, en bona part perquè les gràfiques de casos greus i pacients ingressats a l’UCI apunten clarament a la baixa. Ara bé, l'impacte social que ens està deixant la pandèmia, aquell que colpeja les persones i les famílies amb menys recursos, és una alarma de volum ensordidor que estem ignorant, justament quan esdevé més necessari que mai parar l’oïda i adonar-se d’on prové el soroll.
Segons l'informe “Evolución de la cohesión social y consecuencias de la Covid-19 en España” de la Fundació FOESSA de Càritas, les persones en situació de risc d'exclusió social a Catalunya ja suposen un 29%, xifra que ha augmentat significativament des de 2018 fins avui. Si bé els col·lectius que ja patien circumstàncies conjunturals de dificultat han vist molt agreujada la seva situació precària de partida, el concepte que podríem denominar com a pobresa estructural ha baixat molt el llistó.
I és que, tenir un treball remunerat ja no és sinònim ni garantia de “viure bé”, de quedar exclòs de mancances de caire socioeconòmic. Fenòmens en perillós ascens com la pobresa energètica, l'exclusió residencial o la vulnerabilitat social ja no van exclusivament associades a una manca d'ingressos i a un context laboral inestable, sinó que moltes persones es veuen abocades a patir-los llevant-se cada dia per anar a la feina.
La dificultat de l’accés a l’habitatge i l’exclusió residencial és un altre pilar que trontolla. Els desnonaments a famílies vulnerables s'han aturat momentàniament gràcies a les consecutives moratòries aprovades per fer front a la crisi habitacional (la darrera s'allargarà fins al 30 de setembre d'aquest mateix any). Però aquesta pròrroga, aquest temps de descompte, produeix irremeiablement un efecte oníric que ens pot fer errar en les previsions. No és desgavellat augurar un significatiu augment d'aquests casos un cop s'acabin les mesures excepcionals imposades pel Govern, amb tot el que això suposa a escala social.
Paral·lelament (i conseqüentment) s’hi suma el creixement de problemes de salut mental entre la població, derivats en part de l'aïllament i del deteriorament de les condicions de vida de moltes persones. Un àmbit sovint ignorat, però de vital importància. Aquesta vegada, en context de crisi social i sanitària, s'ha fet realitat allò d’"ens pot passar a tots i totes" i s’ha trencat el tradicional escepticisme i desinterès que envolta l’estigma, a força d'un increment de quadres de depressió, ansietat i estrès, sobretot entre les persones més joves.
Les entitats del Tercer Sector, entre elles la nostra, han fet una gran tasca per assegurar una correcta atenció als col·lectius més afectats durant els pics d’incidència de la pandèmia. VINCLE hi ha treballat a primera línia, des de la intervenció en casos de pèrdua d’habitatge, la mediació i suport en barris i comunitats veïnals d’alta complexitat, l’assessorament i acompanyament a famílies en processos de reallotjament, l’atenció a la població d’origen migrat mitjançant serveis d’integració social i la gestió de programes socioeducatius per a infants i joves.
Per això ara, que la urgència sanitària ha estat atesa gràcies a l’enorme esforç de les professionals de la salut, és el torn d’escoltar les entitats. L’engranatge associatiu, que de moment ha aturat bona part dels cops i ha mantingut encesa la maquinària amb la seva pròpia estructura, necessita sense demora una injecció de recursos i un nou marc legislatiu per poder començar a desenvolupar, amb caràcter immediat, accions adreçades a la recuperació i a la reducció dels índexs de vulnerabilitat actuals. Perquè ara que ens hem tret les mascaretes, l’exclusió social queda al descobert.