PUBLICACIONS

Actualitat

“Als desnonaments les dades no són números, són persones”

Entrevista a Mercè Mileo, administrativa del Servei d’Intervenció en casos de pèrdua d’habitatge i ocupacions (SIPHO)

Publicat el 30/09/22


Hola, Mercè. Primer de tot, explica’ns com va ser la teva incorporació a VINCLE.

Vaig començar a VINCLE arran d’una trucada d’en Francesc X. Rodríguez, que conec fa més de 25 anys. Em va preguntar si en aquell moment estava treballant. Això va ser el març del 2016. Havia començat una feina quinze dies abans, però de tota manera ens vam reunir i ni m’ho vaig pensar. Sabia que treballar amb ell seria una bona opció per a mi. De fet, jo també estava buscant un canvi en la meva orientació laboral.


La primera feina que vaig fer a l’entitat va ser mitjançant un programa amb la Francina Planas de coordinadora. Era un programa d’ajuts al lloguer. Els beneficiaris eren famílies que havien patit execucions hipotecàries i estaven signant contractes de lloguer social o a preus més assequibles. Però un any després vam decidir tancar el programa per una qüestió ètica. Les entitats bancàries amb qui col·laboràvem tenien unes pràctiques contràries a la nostra filosofia com a entitat. I seguidament em van oferir una plaça d’administrativa al Servei d’Intervenció en casos de Pèrdua d’Habitatge.


Com va ser la teva etapa d’estudiant? Quina era la teva vocació?

Vaig estudiar batxillerat i després vaig començar la llicenciatura de filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Llavors el meu somni era dedicar-me a la crítica literària. Quan estava entre el segon i el tercer curs, em va trucar la meva exprofessora de filosofia de l’institut d’Esplugues de Llobregat on havia estudiat. Hi tenia una relació molt especial. De fet, va ser un institut que va deixar molta empremta a la gent de la meva generació. Quan jo vaig entrar-hi, s’estava fent una prova pilot que fomentava molt la participació de l'alumnat. Hi havia assemblea d’estudiants, fèiem una revista i s’organitzaven activitats culturals. Jo venia d’un col·legi de monges i allò va suposar un contrast molt impactant per a mi.


La meva exprofessora havia contactat amb mi perquè el seu marit estava fent un programa de televisió i necessitaven una veu en off. Aquesta proposta va representar la meva ruptura amb els estudis. Era jove i em feien falta diners. Tot i que m’ho van plantejar com una cosa puntual, jo pensava que podria tenir una continuïtat. M’atreia molt la proposta i connectava perfectament amb la meva vocació.


El programa s’emetia a TVE i es deia Miralls. Era un espai cultural on es presentaven llibres, es cobrien esdeveniments i es feien entrevistes en directe. Per posar un exemple, recordo que vam cobrir el tancament de la Zeleste a Barcelona, una sala emblemàtica de la ciutat. Per desgràcia l’experiència va durar poc. Poc temps després, des de la Direcció de TVE van decidir agrupar els programes de curta durada com aquest en formats més grans. Al final només hi vaig estar quatre o cinc mesos.


Després vaig començar a fer feines força variades. Vaig treballar de recepcionista a l’Squash Diagonal, que ara ja no existeix. També vaig estar a una empresa dedicada a l’exportació de maquinària tècnica als països àrabs. Allà vaig conèixer què era el Telex o les màquines d’escriure elèctriques (pensa que estic parlant de l’any 1988). I l’any 1991 vaig incorporar-me a una empresa on vaig ser-hi gairebé 20 anys.



Llavors, abans de treballar a VINCLE no havies tingut cap contacte amb el Tercer Sector?

Sí, però des d’una posició diferent. Com t’explicava, vaig treballar molts anys a una empresa, que es dedicava a l’enginyeria industrial. Quan va venir la crisi del 2008 l’empresa va fer fallida i em vaig quedar a l’atur. Vaig decidir passar uns mesos orientant la meva vida laboral i ressituant-me. Després de tants anys treballant no sabia ni com es feien els CV. Em va agafar amb una edat bastant difícil.


Després, a través d’una ETT, vaig trobar feina. Em van oferir un lloc a l’oficina del SOC. Va ser el primer contacte que vaig tenir amb el món social. Era l’any 2011 i la feina s’emmarcava dins un programa de la Generalitat de Catalunya, que va decidir en aquell moment revisar (i en molts casos retirar) la prestació de les PIRMI a famílies que cobraven aquesta ajuda. Havíem de trucar les famílies i sol·licitàvem informació sobre viatges, moviments bancaris, etc. L'objectiu era confirmar si aquestes persones encara complien els requisits per cobrar. Així vaig tenir contacte amb altres realitats que no coneixia, perquè la meva família (per sort) no havia viscut situacions de vulnerabilitat.


Podríem dir que aquesta experiència laboral et va colpir personalment?

Sí. Em va sobtar molt conèixer persones en qui em vaig veure reflectida. Professors, arquitectes, enginyers... Professionals que fins aquell moment havien tingut una situació laboral relativament còmoda, havien deixat el mercat laboral i els estava sent molt difícil reincorporar-se. Ja fos per la crisi, per problemes de salut mental, per cuidar familiars o per altres motius, entraven en una espiral de la qual era molt difícil sortir-ne.


Jo em preguntava sovint: Què hauria de passar per capgirar-se la seva situació? Difícilment estava a les seves mans, hi havia factors que no podien solucionar per si sols. Això em va fer obrir una mica els ulls. Quan et trobes davant d’aquestes situacions i sovint has de fer l’esforç per no emocionar-te, tot canvia. Va ser una feina dura, però vaig aprendre molt.


I pel que fa a l’habitatge, havies tingut experiències prèvies en aquest àmbit?

Quan em vaig quedar a l’atur, de seguida em va sortir una feina per una immobiliària que es dedicava a comercialitzar actius de tercers, sobretot de promotores que havien fet fallida. Hi vaig estar només un any i mig. Precisament durant aquesta etapa vaig assistir a una fira entorn de l’habitatge i em va tocar a l’estand de la Sareb, perquè aquesta immobiliària en gestionava pisos. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) s’hi va presentar i va organitzar un bon enrenou. Va ser una experiència que em va fer viure en primera persona tota la problemàtica de l’habitatge i els agents que hi estan involucrats a Barcelona.

Poc després la germana d’una amiga meva, que tenia una immobiliària pròpia, em va trucar per a treballar-hi. No em va agradar la manera de fer de l’empresa. Era una metodologia molt capitalista i no m’hi vaig sentir gens identificada. Vaig acabar deixant la feina.



I quan vas entrar a treballar a SIPHO, sabies més o menys què t’hi trobaries?

Com a administrativa treballo amb dades, però no són xifres. Als desnonaments les dades no són números, són persones. Parlant amb les companyes que estan fent acompanyament a les famílies de seguida t’adones de la realitat, i també de la manipulació que en fan els mitjans de comunicació. Veus que no tot és blanc i negre, sinó que hi ha molts grisos.


SIPHO és un servei que va començar a treballar amb certa incertesa. Era un projecte nou i ningú sabia si aconseguiria complir la seva funció, tenint en compte les situacions tan difícils que es produeixen en els casos de desnonaments. Ara bé, totes les apostes de nova aplicació pateixen aquesta inseguretat inicial. Però juntes hem vist com ha crescut i com s’ha anat consolidant.


El servei s’ha guanyat el respecte de tots els altres actors presents en els llançaments. Podríem dir que al principi era la “mosca” que molestava tothom: Comitives judicials, moviments socials, etc. Però la bona feina de les companyes i de la directora de servei s’ha acabat imposant. La directora Judith Cobacho té un pensament crític i un sentit de la justícia que li permet ser imparcial i analitzar cada cas des de tots els vessants, sense perdre de vista que l’objectiu és sempre arribar al millor acord possible per a les famílies. Personalment, penso que SIPHO és un dels millors projectes que ha desenvolupat recentment l’Ajuntament de BCN.


El servei ha tingut sempre molta activitat. Creus que el problema de l’habitatge a Barcelona és un fenomen creixent?

Jo diria que ha canviat. El motiu més habitual dels desnonaments no és el mateix que el de fa uns anys. Abans es tractava sobretot d’execucions hipotecàries. Les famílies havien comprat habitatges a preus molt elevats, en part perquè les entitats financeres oferien bones condicions i facilitats per fer-ho. Si acabaves de signar una hipoteca quan va esclatar la crisi de la totxana, tenies un problema. La situació laboral de moltes persones va empitjorar i a més, els seus habitatges es van devaluar significativament. Per tant, encara que decidissis vendre la casa, encara tenies un deute generat. La gent no va poder recuperar-se de cap manera. I a sobre, no podien finançar res perquè apareixien a llistes de morositat.


Ara, en canvi, hi ha més impagaments de lloguer que no pas d’hipoteques. La gent ja no compra tant habitatge i els que ho fan, acostumen a estar en una situació de menys risc. Però al final, els fons d’inversió han estat els grans guanyadors. Els vam haver de rescatar amb diners públics i sobre, han produït beneficis. Compren habitatge a preu molt barat i poden esperar que el valor de mercat pugi per treure’n rèdit. No tenen cap pressa.


Com definiries el grup humà de SIPHO? T’hi sents integrada?

Jo definiria l’equip de SIPHO com un grup de grans professionals, amb gent molt jove i amb moltes ganes. Em sorprèn que algunes d’elles, per la seva joventut, tinguin el bagatge i enteresa que tenen. Com tu dius, hi ha elements de cohesió molt gran. Cadascuna té la seva manera de fer les coses i el seu caràcter, però jo tinc una sensació d’equip molt sòlid i amb molta afinitat.


Mai, a cap altra feina, havia tingut tanta relació amb les tècniques. A la part d’administració del servei, que comparteixo amb la meva companya Ana Silva, intentem ser el seu suport i ajudar-les a fer que la seva feina sigui més fàcil.


Ben aviat es renovarà el concurs municipal del servei, amb la previsió d'un creixement molt important. Com vius aquest canvi que ja està iniciant?

Haig de dir que jo normalment soc una mica reticent als canvis, perquè valoro molt l’estabilitat tant a l’àmbit laboral com personal. Amb el temps però, he arribat a entendre que o bé t’adaptes o bé desapareixes. No vull ser la figura que s’hi oposa, per això ara m’ho prenc com un repte. El servei gaudeix d’un futur engrescador i és una sensació que no tenia quan hi vaig començar a treballar.


També he de reconèixer que a vegades m’atabalo massa. Sobretot quan haig de fer servir noves eines informàtiques. Soc una persona molt responsable i em preocupa que la feina no surti bé. Tinc bons exemples al meu voltant i aquí el nivell d’excel·lència és molt alt. És un aprenentatge constant.


L’únic que em fa una mica de pena és haver de canviar el lloc de feina, ja que marxem a un nou local més apropiat pel servei. Serà complicat perquè a les oficines de VINCLE comparteixo moltes coses amb les meves companyes actuals, especialment amb la Dolors Camats, amb qui tinc una relació especial. Segur que tornarem a crear aquests espais amb el nou grup, però trobaré a faltar les persones amb qui he compartit espai i temps durant aquests sis anys.


I en el tracte personal, fora de la feina, com et definiries?

M’agrada molt estar amb els meus amics i cuidar-los. Em sento molt estimada. També m’agrada molt viatjar, però per circumstàncies personals fa anys que no puc fer-ho. M’encanta la fotografia, perquè mirar fotos és com reviure situacions passades. També m’agrada molt el menjar, una bona taula, les noves propostes gastronòmiques. És curiós perquè no m’agrada cuinar, però menjar sí. Una altra cosa que m’agrada és el món del cava. He fet visites a diversos cellers. També gaudeixo molt ballant. No tinc fills, però procuro sempre estar a prop dels meus germans i de les meves nebodes. He fet molt de tieta i és un paper que m’encanta.


M’agrada aprendre, tot i que a vegades faci mandra posar-s’hi. Ho faig menys del que voldria, perquè darrerament tinc moltes coses al cap i poc temps. El que em manca de formació, ho he compensat sempre amb voluntat. Sempre he estat molt autodidàctica i he intentat fer cursos i formacions pel meu compte per actualitzar els meus coneixements.


Quin balanç fas d’aquests sis anys a VINCLE?

He viscut moments molt bons i he tingut companys exemplars. Amb el Xavi Sant per exemple. La veritat és que en el dia a dia tampoc coincidíem molt, però en una formació ens van distribuir en parelles i ens va tocar junts. A partir d’aquí vam crear un vincle molt estret entre els dos.


També he tingut moltes anècdotes amb la Dolors. Tot i que les dues som serioses, sobretot amb els temes més sensibles, a vegades es produeixen situacions còmiques i ens hem fet un tip de riure en moltes ocasions. Hi va haver un dia que em va trucar una usuària que tenia una cita i no trobava l’oficina de VINCLE. Vaig estar una bona estona intentant orientar-la i no hi havia manera de que trobés el lloc. Va ser una mica surrealista però força divertit. I a banda de situacions de companys que han tingut algun problema familiar, han estat molts més moments bons que no pas dolents.


T’agradaria finalitzar la teva trajectòria laboral a l’entitat?

Ara tinc 58 anys. Et diria que sí, però no sé sap mai. Jo amb l’entitat em sento molt implicada i tinc un sentiment de lleialtat. Sempre he intentat ser lleial en tots els àmbits de la meva vida. Amb VINCLE sento aquest deute, perquè en moments personals difícils s’han portat molt bé amb mi. Especialment, la figura d’en Francesc i la Francina, als qui tinc un respecte extraordinari.


També amb totes les companyes. I amb la Judith, la meva referent actual, amb qui penso que tinc una relació més enllà de l’àmbit professional i la considero una amiga. Em sento molt estimada i cuidada, molt protegida. Jo ho necessito. M’agrada sentir-me així. Bé, suposo que a tothom li agrada. Valoro el sentit de l’humor i alhora l’esperit crític que té VINCLE. També agraeixo la confiança de la Marta Eugènia, la directora general, una persona molt propera i que pot aportar molt a l’entitat.


Sabies que la meva millor amiga també va treballar a VINCLE? Malauradament ella ja no està entre nosaltres. Recordo com ella m’explicava coses bones de la feina i dels seus companys i companyes. Jo l’escoltava atentament i pensava que m’agradaria treballar en un lloc així. Recordo també que en Francesc (Rodríguez) m’entregava cada any, a títol personal, el calendari de VINCLE. I ara ja fa sis anys que tinc la sort de formar part de l’entitat.





50 views