El nostre company Emili Hormias és el protagonista de l'entrevista de Factor Humà d'aquest mes de maig.
L'Emili és un arquitecte amb una llarga experiència en projectes d'arquitectura socialment compromesa i obres de rehabilitació centrades en la innovació i la sostenibilitat.
Vinculat al món de la cooperació internacional i la Universitat, actualment treballa a l'Oficina Tècnica Venus gestionada per VINCLE en el marc del Projecte d'Expropiació per Taxació Conjunta d'aquest emblemàtic edifici de La Mina.
Parlem amb ell per conèixer una mica millor la seva trajectòria professional, els projectes en els quals ha estat involucrat i la seva visió d'una arquitectura on les persones estan al centre de l'acció social.
Com va començar el teu interès pels estudis d’arquitectura i com van ser els inicis en aquesta disciplina durant la teva etapa d’estudiant?
De petit m’encantava dibuixar i jugar amb jocs de construcció, en especial els TENTE, una mena de LEGO, i ja d’ençà que vaig començar el batxillerat tenia clar que volia estudiar arquitectura. Durant la carrera vaig col·laborar amb associacions estudiantils com Estudiants pel Patrimoni on vaig conèixer la meva parella, també arquitecta, Sandra Bestraten. Amb companyes d’aquesta entitat vam participar en un camp de treball de construcció amb terra al Marroc, que va ser l’inici de gairebé 20 anys participant de forma activa en projectes de cooperació al desenvolupament.
Durant la teva trajectòria professional has estat molt involucrat en l’àmbit de l’habitatge i la cooperació, emprenent projectes com l’associació Universitat sense Fronteres. Quines han estat les accions més rellevants que has desenvolupat en aquest terreny i quin creus que és el seu principal valor social i comunitari?
Al cap de tres dies d’acabar la carrera vaig agafar un avió per anar a Bolívia a construir una escola durant quatre mesos. Aquest primer projecte, que vam organitzar amb quatre companyes més de la carrera, va ser la llavor de l’associació Universitat sense Fronteres - USF, entitat amb la qual hem estat treballant de forma ininterrompuda des de l’any 2000 al 2016.
En el marc de l’assignatura Habitatge i Cooperació de l’Etsab - a la Universitat Politècnica de Catalunya hem treballat desenvolupant projectes de planificació urbana a Bolívia, Senegal, Colòmbia i Líban. Des de la vessant més arquitectònica, hem impulsat i executat la construcció de més de deu equipaments educatius i sociosanitaris a Bolívia i Camerun, i també hem rehabilitat l’Hospital maternoinfantil als camps de refugiats sahrauís a Algèria. Tots aquests projectes es caracteritzen per una aproximació multidisciplinària als projectes de cooperació amb més de dues-centes persones voluntàries de Catalunya, professionals i estudiants de l’arquitectura, l’economia, la topografia o l’educació, i el més trencador de tots, un clown.
Un cop acabats els teus estudis, has seguit molt vinculat a la universitat i actualment ets professor associat a la EPSEB. Què creus que t’ha aportat aquesta vinculació amb el món acadèmic i alhora, quina és la teva motivació per a participar-hi com a professional?
Quan vaig acabar la carrera pensava que no tornaria a trepitjar l’escola d’arquitectura, però el professor Raimon Torres i Torres, que acabava de muntar l’assignatura Habitatge i Cooperació, ens va demanar col·laborar amb ell en aquest nou projecte docent. Des de l’any 2000, va ser una oportunitat per difondre una altra manera d’entendre l’arquitectura, des de la participació comunitària, l’optimització de recursos i la utilització contemporània de materials tradicionals com el fang o la fusta.
"Desenvolupem projectes en els quals mirem de donar un acompanyament proper i planer a les usuàries dels habitatges"
Després d’uns anys com a becari, vaig presentar-me a un concurs a l’Escola Tècnica Superior de l’Edificació de Barcelona (UPC) i al 2006 vaig començar a fer classes de Diagnosi i Patologia d’edificis a l’Escola, assignatura que vaig compaginar amb la meva col·laboració en Habitatge i Cooperació.
Comparteixes despatx d’arquitectura amb la teva dona al barri hospitalenc de Bellvitge, des d’on heu desenvolupat diversos projectes arquitectònics innovadors. Creus que la innovació és també un element transformador de l’arquitectura?
Després de tot el bagatge que ens van donar els projectes de cooperació al desenvolupament, el 2006 i després de cinc anys treballant com autònom, amb la Sandra vam obrir l’oficina Bestraten Hormias Arquitectura. Des d’un inici el despatx, ubicat al barri de Bellvitge, es va especialitzar en projectes d’innovació tecnològica i amb compromís social. Amb la construcció de l’escola Waldorf-Steiner el Til·ler a Bellaterra, l’any 2008 vam introduir i donar visibilitat a l’ús de la fusta contralaminada a Catalunya. El 2019 vam projectar, amb dos equips més els projectes APROP, una proposta per a la industrialització de l’habitatge social a Barcelona. En tot projecte d’innovació sempre hi ha una resistència al canvi que cal gestionar.
La rehabilitació d’habitatges ha estat un dels pilars de la teva feina com arquitecte. Bona part d’ells han tingut també com a punt en comú el vessant social en el seu desenvolupament. Quin enfocament creus que ha de tenir l’arquitectura per a ser considerada sostenible i compromesa socialment? Com has aplicat aquests conceptes als projectes en els quals has participat?
A poc a poc vam veure que la nostra voluntat de practicar una arquitectura compromesa socialment es podia traslladar des del mon de la cooperació al desenvolupament al nostre context. Vam començar a treballar al barri de la Mina, i en molts altres barris d’habitatge social i popular com Canyelles, Can Peguera, o el Polvorí. Desenvolupem projectes en els quals mirem de donar un acompanyament proper i planer a les usuàries dels habitatges.
De totes les actuacions de rehabilitació, probablement la més simbòlica és el projecte de Ca La Dona, una rehabilitació estructural innovadora tècnica i socialment, i un bon exemple de compromís incondicional del feminisme amb la sostenibilitat. A aquests projectes cal sumar desenes de projectes de millora de l’accessibilitat, o la rehabilitació d’habitatges per persones amb paràlisi cerebral o gent gran.
L’any 2015 vau publicar el llibre “Bellvitge 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet”. Com va sorgir aquest projecte i què hi podem trobar en aquest llibre?
L’any 2015 es celebraven els cinquanta anys de l’arribada dels primers habitants al barri on tenim el despatx, Bellvitge. Una història de superació veïnal i comunitària, i de lluita per la dignitat dels barris, que estava en la tradició oral de veïns i veïnes, que avui encara t’expliquen amb orgull com van parar la construcció de disset blocs d’habitatge més i com ocupaven l’espai buit que deixaven aquests amb plantades populars d’arbres. Una memòria col·lectiva que calia deixar escrita per als futurs habitants de Bellvitge i de tot Catalunya.
Al llibre també trobareu que Bellvitge està conformat per dues superilles o que el 90% de la seva superfície es espai lliure per a parcs, places i equipaments, sorprenentment molt lluny de la imatge suburbial que encara tenen moltes persones de la Barcelona metropolitana. Però el més important, ha estat deixar constància de la xarxa veïnal existent al barri i que ha estat i es encara una de les seves fortaleses.
Actualment, participes com a arquitecte al Projecte d’Expropiació per Taxació Conjunta de l’edifici Venus de La Mina, però a banda d’aquest projecte, la teva experiència amb el barri té una llarga trajectòria. Com vas iniciar el teu treball a La Mina i com creus que ha canviat el barri durant les darreres dues dècades?
L’any 2004 em vaig incorporar a l’equip de la Universitat Politècnica de Catalunya dirigit per l’arquitecte i catedràtic Cèsar Díaz Gómez, encarregat de desenvolupar els projectes de rehabilitació definits en el Pla de reforma i millora del barri de la Mina (PERMB), que incloïa la rehabilitació de trenta vestíbuls a la Mina Nova, la col·locació d’una trentena d’ascensors a la Mina Vella i la rehabilitació de quaranta entitats al carrer Mart 26 per fer habitatge social de lloguer. Des de llavors, la meva col·laboració en projectes de rehabilitació al barri ha estat constant.
"VINCLE ha format un equip excepcional de professionals compromeses amb el projecte d'expropiació del bloc Venus"
El pla va aportar en el seu moment millores molt importants, des de les obres de rehabilitació de l’habitatge existent, a dotació d’equipaments de barri com l’escola, l’institut, el CAP o la biblioteca. També és veritat que les successives crisis econòmiques des de 2008, no han ajudat a acabar de desplegar tots els projectes previstos al PERMB.
Un d’ells és l’expropiació de l’edifici Venus, que va haver-hi un moment en què fins i tot es va pensar en desistir en expropiar-lo. El 2016 vaig fer una diagnosi sobre l’estat de tots els elements comuns, estructura, façanes i escales de l’edifici, que va servir de base per fer un primer projecte de rehabilitació de l’edifici. Finalment fruit d’una reclamació d’un grup de veïns i veïnes, una sentència judicial obliga les administracions públiques a finalitzar el projecte d’expropiació iniciat al 2009. Per donar compliment a aquesta sentència es crea l’Oficina per a l’Expropiació de l’edifici Venus. Després de la dificultat i la fallida del primer procés d’expropiació, el Consorci del Barri de la Mina decideix convocar un concurs amb un perfil marcadament social i aquí es on entra VINCLE.
L’equip que conforma l’Oficina Tècnica uneix el vessant tècnic, com els arquitectes i advocats, i el vessant social, mitjançant educadores i treballadores socials. Quins beneficis creus que genera aquesta interrelació professional? En què creus que contribueix el Tercer Sector (i en aquest cas VINCLE) pel que fa a projectes multidisciplinaris com aquest?
A la Mina VINCLE ha format un equip excepcional de professionals compromeses amb el projecte d’expropiació del bloc Venus. L’equip multidisciplinari format per Julie Marquiset, Marta Aguadé, Laura Martínez, Ingrid Puigví, Inés Saura, Adnan Sabir, Marta Bolinches, i el meu company d’ofici Francesc Paredes contribueix a una millor atenció a les persones afectades pel projecte d’expropiació i, per tant, ajuda a donar una resposta més humana a una situació complexa. Es tracta d’un model de gestió que s’hauria de poder ampliar a altres projectes, com els de rehabilitació energètica. A més, VINCLE també ha estat un espai de retrobada amb l’Elena Fita, una exalumna meva d’Habitatge i Cooperació, que ara és arquitecta i treballa com a mediadora a l’entitat.
Finalment, com és treballar a una entitat com VINCLE des del punt de vista d’un arquitecte? Quina opinió tens de la tasca que porta a terme l’associació en l’àmbit de l’habitatge i l’acció social?
Posar la persona al centre de l’acció social, defensant drets fonamentals com l’habitatge, ha de ser la base de tot projecte d’arquitectura. Després d'un recorregut professional de més de vint anys defensant l’arquitectura com a teixit social, a VINCLE he trobat una total sintonia amb la meva visió d’una arquitectura socialment compromesa, entesa com un procés d’acompanyament en la presa de decisions organitzatives, constructives i vitals. VINCLE representa la recuperació del tracte humà i la proximitat en els moments importants de la vida, i en especial davant de situacions difícils. En una època en què, més que mai, se’ns identifica amb un número i on la comunicació és telemàtica, VINCLE ens recorda que en realitat som persones, que volem ser escoltades i acompanyades.