En Carlos Izquierdo és coordinador del servei SIPHO des de l’any 2022. Geògraf de formació, ha dedicat la seva trajectòria professional als camps de la dinamització sociocultural i comunitària, així com en la implementació de polítiques socials , especialitzant-se en la gestió de projectes i equips.
Parlem amb ell per conèixer millor les seves funcions a SIPHO i la seva opinió entorn de l’emergència existent en l’àmbit dels desnonaments a la ciutat de Barcelona, alhora que reflexionem sobre els principals reptes en matèria d’habitatge que tenim al nostre país.
Hola, Carlos. Vas iniciar la teva formació acadèmica amb el grau de Geografia i Ordenació del Territori. Ja tenies clara la teva vocació quan vas entrar a la Universitat?
Abans d’entrar a la Universitat ja tenia clar que la meva vocació tenia a veure amb el món social. Tenia moltes inquietuds i posava molta atenció a la relació entre les persones, en com ens agrupem i en com es generen els diferents sistemes socials. Cal dir que vaig estudiar Geografia perquè no tenia del tot clar cap a on dirigir la meva carrera professional. És difícil saber exactament què vols fer sent tan jove.
Ara bé, vaig tenir un professor a l’institut que em va engrescar a iniciar aquests estudis. De fet, la geografia també parla de com les persones interactuen amb el seu propi medi. Hi ha carreres amb més aplicació i sortides professionals, però la veritat és que són uns estudis força enriquidors.
Posteriorment, et vas especialitzar en la Direcció i Gestió de Serveis Socials. Vas veure aquests estudis com un bon complement a la teva formació prèvia?
Sí, vaig pensar que completava d’alguna manera el meu perfil. De totes maneres, va ser uns anys després de finalitzar el grau. Com molts joves, durant la universitat vaig encadenar moltes feines precàries.
També vaig tenir bones experiències, com va ser la meva participació en el Casal de Joves de Prosperitat a Nou Barris. Sempre dic que va ser la meva veritable escola. Allà vaig aprendre el valor de la xarxa comunitària, de l’apoderament de les persones, de la força del grup i de la capacitat que tenim les persones de poder organitzar-nos dins el territori.
Totes aquestes experiències em van portar a dirigir la meva trajectòria professional cap a la gestió de projectes i d’equips. Volia aprofundir en aquests conceptes.
Durant cinc anys (del 2015 al 2020) vas estar treballant a l’Ajuntament de Barcelona. Primer al districte de Nou Barris i posteriorment com a coordinador territorial de model urbà. Explica’ns en què consistia la teva feina?
Vaig entrar a l’Ajuntament de Barcelona gairebé per casualitat. Mai havia estat vinculat a cap projecte polític, però en aquella època vaig unir-me al projecte de Barcelona en Comú. Va sorgir a partir de gent que coneixia, companyes que m’hi van engrescar.
Durant quatre anys vaig treballar de Cap de gabinet de la Regidora de Nou Barris, el districte on jo havia viscut i treballat. La meva funció era fomentar la generació de polítiques socials, d’habitatge i drets socials. Paral·lelament, vaig poder incidir en àrees com la cultura, la memòria històrica, l’urbanisme i la mobilitat, a més de les funcions pròpies de la representació institucional. La veritat és que vaig aprendre moltes coses.
"De mica en mica s'ha aconseguit que l'habitatge estigui en primera línia de l'agenda pública i això obliga a aquells qui governen a posicionar-se d'una manera o altra"
Posteriorment, com tu deies, vaig ser Coordinador Territorial de Model Urbà. Ja sé sap que els noms dels càrrecs a vegades són molt grandiloqüents... En realitat es tractava d’una assessoria que tenia a veure amb àmbits com la mobilitat i la sostenibilitat ambiental.
Sempre vaig saber que aquest cicle de participació política tenia un principi i un fi, i quan em vaig adonar que havia arribat el moment, vaig fer un pas enrere. Suposo que per això em sento molt orgullós de tot el bagatge i experiència que vaig adquirir i que posteriorment m’han servit molt. Va ser com fer un altre màster.
Tot seguit vas treballar de director de punts d’assessorament energètic, en una UTE formada per l’entitat ABD i l’empresa Ecoserveis...
Era el director del servei a la ciutat de Barcelona. Treballàvem amb famílies en situació de vulnerabilitat que tenien dificultats per pagar els subministraments com la llum, l’aigua o el gas. Aquí ja em posava de ple en l’àmbit de l’habitatge.
Una unitat de convivència que té dificultats d’accés als subministraments bàsics, té moltes altres necessitats. Ja han perdut moltes coses abans de perdre l’habitatge.
I t’acabes adonant de la importància de treballar des de la perspectiva dels drets. No es pot treballar des del punt de vista paternalista, sinó en acompanyar les persones perquè puguin fer ús dels seus drets. No som pas salvadors. Hi ha diferència: Si tu no coneixes una llei, estàs igualment obligat al seu compliment. Però si no coneixes els teus drets, no els pots aplicar, no els pots fer valdre.
I finalment, l’any 2022 et vas incorporar al servei SIPHO. Com va sorgir aquesta oportunitat?
Vaig rebre una trucada de VINCLE. Es va posar en contacte amb mi la Directora General, la Marta Eugènia Gonzàlez, que era la coordinadora del màster que estava fent. Em va parlar de SIPHO, tot i que jo ja el coneixia força bé. El districte de Nou Barris és complex pel que fa a l’habitatge i ja havia tingut contacte amb el servei. D’alguna forma ja m’hi sentia vinculat. De seguida vaig estar convençut que m’agradaria treballar-hi, perquè ja sabia el valor que tenia.
Vaig tenir una reunió d’entrada amb la Judith Cobacho, directora del Servei, i la Lina Poblet, coordinadora, i vam acordar que m’incorporaria a l’equip com més aviat millor.
Quines són les teves funcions dins el servei?
Soc coordinador i actualment lidero un equip de catorze persones. Vaig entrar en un moment en què el servei s’estava ampliant considerablement i la meva primera tasca era començar a dissenyar els nous recursos que començava a gestionar SIPHO. Ara, per exemple, rebem totes les comunicacions judicials de desnonaments que es produeixen a Barcelona i distribuïm aquests casos al servei que pertoca.
En Carlos treballant a la seu de VINCLE i del servei SIPHO, a l'Avinguda Diagonal de Barcelona
Però la nostra feina va més enllà: Ens anticipem a aquesta situació i oferim acompanyament a les persones i famílies que estan patint un procés de desnonament i que no estan vinculades a la xarxa de recursos i serveis municipals. Tan bon punt rebem la comunicació, ens desplacem als seus habitatges, redactem els informes pertinents, els assessorem personalment i procurem que estiguin enllaçats als diferents recursos disponibles, perquè en tinguin coneixement i puguin exercir els seus drets.
Quan, malauradament, tot acaba amb un llançament, garantim que aquestes famílies no es quedin al carrer, sinó que tinguin un sostre provisional. Això és complex, perquè és un treball conjunt amb jutjats, serveis socials i oficines d’habitatge. L’avantatge és que ens dona una visió global de la situació i el benefici per a les famílies és major: Disposen d’un bon assessorament des de la més absoluta professionalitat i, alhora, els estalvien part de la burocràcia. Així ens assegurem que sempre actuem per buscar la millor sortida possible del desnonament, a través de la mediació i l’acompanyament.
L’equip de SIPHO s’ha ampliat durant el darrer any, passant de 16 a 43 professionals. Com valores aquesta ampliació i quines millores creus que ha aportat?
Amb aquesta ampliació podem donar un servei molt més transversal, que inclou un acompanyament des de l’arribada de la demanda judicial fins a l’assistència en el moment del llançament. En definitiva, fins que les persones afectades per un desnonament tinguin garantit un lloc on estar o quan es resol amb, el que podria ser, per exemple un lloguer social. Es tracta de garantir precisament el dret a l’habitatge perquè tothom pugui tenir el seu projecte de vida i ser ciutadania de ple dret. Sense l’habitatge, això no és possible.
Avui dia, en la situació que es troba l’àmbit de l’habitatge, és un servei totalment necessari, perquè estem realment on fa falta. Tant de bo no hagués d’existir, però SIPHO és totalment essencial en el marc actual de l’habitatge a Barcelona. I encara sort que existeix!
Qui forma part d’aquest equip que diàriament atén a totes aquestes persones en situació de pèrdua d’habitatge?
Grans professionals. Penso que tenim un molt bon equip, altament experimentat, multidisciplinari i, sobretot, totalment compromès i empàtic. Hi ha molta cohesió i això és cabdal perquè el servei funcioni.
La incorporació de les noves professionals ha sumat molt al servei. Poso com a exemple l’equip de psicòlogues que treballen en el suport en la intervenció, l’equip jurídic, les treballadores i educadores socials... I no em vull oblidar tampoc de les companyes d’administració, que desenvolupen una feina que és un dels puntals del servei.
Com tu dius, SIPHO ha d’existir. Però quins factors creus que han contribuït a fer que necessitem serveis com aquest?
La manca d’habitatge social respon a unes polítiques històriques fallides. Ja des d’abans de l’era democràtica es construïa habitatge social però era de compra. Això vol dir que al cap d’uns anys deixa de ser social i es pot vendre al mercat privat. Per tant, una inversió pública es perd i qui acaba lucrant-se és el sector privat És una dinàmica que s’ha donat també ben entrada la democràcia. Sembla que, des d’alguns estaments polítics, no s’ha acabat mai d’entendre.
Per això, l’habitatge social ha de ser de lloguer. Ara per ara, el seu percentatge a Catalunya és molt reduït i difícilment pot tenir un impacte en el global del sector. Els governs se n’estan adonant, però ja anem quaranta anys tard. Estem molt per sota de la mitjana europea. D’altra banda, no negaré una certa manca d’habitatge privat. Ara bé, les causes són diferents, ja que aquest ha estat provocat majoritàriament per l’especulació immobiliària.
Tenint en compte que l’habitatge és un dret per sobre d’un bé, per què socialment no s’exigeix més contundentment el compliment d’aquest dret? Per què no veiem sovint grans manifestacions en aquest sentit?
Hi ha hagut moments, que s’han de situar en el seu propi context, en què l’habitatge es va posar sobre la taula. N’és un exemple el moviment del 15-M, l’any 2011. Ara hem tingut la primera llei d’habitatge a Espanya. Amb les seves evidents mancances, però hi és. Ens movem amb petits avenços, però que acaben sent molt rellevants. Hem de considerar que les manifestacions són moments d’explosió i no es poden entendre sense la lluita permanent que desenvolupen les entitats, els moviments socials, els col·lectius afectats, etc.
"Hem de regular molt més severament l'especulació immobiliària i hem de garantir que l'habitatge compleixi la seva funció social"
Hi ha molts desnonaments que són invisibles i que no veiem mai a la televisió. A vegades són persones que no poden pagar el lloguer i marxen, instal·lant-se a casa dels pares o amics. Ho comento perquè sovint, qui es troba en aquesta situació no disposa d’un altaveu polític ni mediàtic, no pot fer pressió i no té capacitat per agrupar-se. Per tant, no existeix.
Potser sí que hauríem de ser més reivindicatius com a societat, però de mica en mica s’ha aconseguit que l’habitatge estigui en primera línia de l’agenda pública i això obliga a aquells qui governen a posicionar-se d’una manera o altra.
Fa uns dies hem conegut el nou índex de preus del lloguer, amb la inclusió de les anomenades “zones tensionades”. Des d’algunes associacions prohabitatge es desconfia que aquesta mesura faci abaratir els preus, mentre que diverses fonts del Ministeri d’Habitatge i del Govern Central afirmen que sí. Quin creus que serà el seu efecte quan entri en vigor?
La nova llei d’habitatge és un canvi tan necessari com limitat. A zones com Barcelona, no regula els lloguers de temporada ni els apartaments turístics. Aquest model en concret no es resoldrà amb topalls al preu del lloguer, tot i que aquest sigui un pas necessari. A més, arriba molt tard i el procés d’expulsió de la gent de la ciutat ja està molt avançat. Darrerament, ja afecta bona part de la corona metropolitana.
L’accés a l’habitatge és prohibitiu i les causes en són moltes. La solvència econòmica, el racisme immobiliari, l’especulació... Així s’ha generat un nou fenomen que es diu infrahabitatge, encapçalat pel relloguer d’habitacions i unes condicions d’habitabilitat que no són admissibles.
També hi ha sectors, com agrupacions de petits propietaris, que afirmen que part del problema del lloguer és la hipotètica manca de seguretat davant possibles impagaments, ocupacions o danys en els seus edificis...
Hi ha ocupacions perquè hi ha pisos buits. Les afirmacions de “baixo a comprar el pa i em trobo casa meva ocupada” són totalment falses. Cal deixar clar que això no està passant. La majoria d’ocupacions que es produeixen son per part de persones en una situació econòmica extrema. Moltes vegades es tracta de famílies monoparentals, com dones amb fills menors a càrrec, que no tenen enlloc on anar.
A més, no podem posar en el mateix sac a un petit i un gran tenidor. No penso que les famílies que tenen un pis heretat o una casa a la muntanya estiguin desprotegides. Existeix un marc legal que els empara.
Nosaltres sabem que la gran majoria de desnonaments no es produeixen per ocupació, sinó per impagament de lloguer o per finalització de contracte. Si vols llogar un pis, hi ha fórmules com les borses de lloguer social, que et permeten assegurar el cobrament de l’arrendament i contribuir a millorar la situació de famílies en situació de vulnerabilitat.
I quines mesures creus que serien realment efectives per afavorir el lloguer social i assequible?
N’hi ha una que és vital: l’ampliació del parc públic. Tothom que treballa a l’àmbit social t’ho dirà. I en segons quins espais polítics, també s’està acceptant. Necessitem urgentment més inversió en habitatge. Hem de regular molt més severament l’especulació immobiliària i hem de garantir que l’habitatge compleixi la seva funció social.
Ja disposem d’algunes mesures pal·liatives, però hem d’exigir tots els mecanismes possibles per disposar d’habitatge públic i regular correctament el privat. Precisament per evitar situacions com les que t’explicava abans, el cas d’habitatges pagats per totes que finalment, acaben al sector privat.
Tenint en compte l’elevat preu de l’habitatge al centre de les ciutats, no existeix el risc que aquest habitatge social acabi esdevenint perifèric?
Sí, de fet en alguns casos ha passat. No pot ser que tots els habitatges públics estiguin situats a la perifèria per una qüestió econòmica. El lloguer social hauria de ser accessible també per a persones amb un sou mitjà. No tot l’habitatge públic ha de respondre a situacions de vulnerabilitat. A nivell urbanístic s’ha de garantir la mixtura a totes les àrees, l’habitatge públic ha de ser a tots els barris. Tot i que, tímidament, certes polítiques ja s’encaminen cap aquí. És un repte i més en una ciutat tan densa com Barcelona amb poca disposició de sòl i més a la seva àrea central.
En tot aquest gran escenari, amb tants agents involucrats, com defineixes la tasca d’entitats com VINCLE, que treballen en l’àmbit de l’habitatge?
VINCLE és una entitat que ha crescut molt durant els darrers anys. El que més valoro és que treballa des de la proximitat, en contacte amb les persones, sense renunciar a la professionalitat. Una altra de les coses que més valoro en l’entorn laboral és treballar en un entorn de confiança. Puc dir que, amb aquest equip, ho puc fer. Dins l’equip directiu també hi ha aquesta confiança i molta assertivitat.
Estem en un moment de canvis i hi ha molts reptes al davant. Ara bé, confio en la cohesió de l’entitat, en la nostra visió professional i en els nostres valors humans. Penso que aquest valor humà és la nostra major fortalesa.
Finalment, a quins projectes t’agradaria dedicar la teva futura trajectòria professional? Creus que continuaràs vinculat al Tercer Sector?
El que m’agrada és treballar dins l’àmbit social i, en particular, en la gestió de projectes i equips. Em veig actiu en aquest context. No sé si serà al Tercer Sector, a l’Administració o des d’una altra posició. De totes maneres, sempre dic que la guerra serà la mateixa i no canviaré pas de bàndol, només de trinxera, si s’escau.
Comments